diumenge, 6 de setembre de 2009

Te amb sàlvia (Del Nil al Sinaí 9)

L’Alí, el taxista beduï, ens explica una mica la seva vida: ara està sol. Per això es passa la tarda amb nosaltres a la haima. Deu tenir quasi setanta anys.

Compartim, plegats, la posta de sol i l’entrada de la nit, el moment de prendre te. L'Alí va a la seva furgoneta i porta tot l’equipament: un fogó de butà, una tetera de metall esmaltada de blanc, te a granel, sàlvia collida a la muntanya, sucre, i dos gots petits de vidre.

En poca estona el te està llest i la tetera dóna per molt. Anem compartint el got que, un cop finalitzat el te, el nostre amfitrió l’omplena i l’ofereix a un altre. Val a dir que la combinació de te i sàlvia és ben gustosa. Anem fent rondes de te. Això crea una agradable sintonia que dóna peu a que altres es vagin afegint i ampliant el cercle.

S’instal.len a la haima tres turistes procedents de Taba –la frontera israeliana- que a la matinada pujaran al Sinaí i l’endemà mateix tornaran a la frontera. No sabem el motiu, però un dels turistes comença, fora de la haima, a cridar i a amenaçar a algú. Reclama, excitat, alguna cosa i exigeix parlar amb la polícia.

Aquestes vociferacions esdevenen ridícules en un racó de món com aquest i el seu to displicent crea un evident incomoditat en tots els qui som a la haima i en els responsables del càmping, tots gent tranquil.la i afable.

Poc després l'home dels crits torna, més tranquil, a la haima, acompanyat d’algú que sembla haver solucionat el problema i que, amablement, segueix calmant-lo. El nostre Alí, amb tota la bona intenció del món, omple un got de te, s’aixeca i, delicadament, el deixa al costat del turista. Aquest, sense captar el gest del beduï, sense ni mirar-lo a la cara, agafa el got d’una revolada, es beu el te d’un glop aixecant el got fins a la posició vertical i, insensible, com si es tractés d'un servei obligatori de la haima, deixa el got a terra per seguir furgant en la seva bossa.

Aquesta escena ens ha il.lustrat com els nervis i l’excitació –encara que siguin justificats- ens impedeixen captar els gestos -trencadissos i discrets- d’amabilitat que els altres ens pugin fer.