dijous, 24 de setembre de 2009

La revolta de les mares (Mare de Déu de la Mercè)

Compartíem, fa un parell de dies, una conversa amb unes mares -que també són àvies- de la comunitat cristiana. Parlàven dels seus fills, ja adults i pares de família, i excusaven -com a bones mares- la seva poca religiositat subratllant els seus valors i sensibilitat humana. No obstant, hi havia, de fons, un sentiment de resignació per no haver aconseguit transmeter-los la suficient vivència de fe. Els néts eren, ara, els candidats a catequitzar, atès que els fills, ja crescuts i autònoms, tenen la seva personalitat definida.

Amb aquesta conversa ressonant dins nostre vam llegir l’evangeli d’avui i ens va inspirar que les mares haurien de fer una revolta, discreta i subtil, però tanmateix revolta, amb els seus fills ja formats i pares de família. El que Maria aconsegueix del seu fill adult en l’escena de les noces de Canà és molt meritori. Maria aconsegueix que Jesús desplegui, sense tenir cap intenció, el seu potencial de fe. Sense imposicions, sense fer discursos, Maria simplement fa una observació: “No tenen vi”.

Aquesta observació, per la manera de respondre, sembla que molesti a Jesús, perquè li diu: “Dona, i jo què hi tinc a veure! Encara no ha arribat la meva hora!”. Fixem-nos que Jesús no li diu “mare” a Maria, com hauria estat el més correcte. Li diu “dona”, un indeterminat que pretén posar barreres. Jesús se sent pressionat a manifestar la seva vivència religiosa quan aquests no són els seus plans ni intencions del moment. Per això respon a la defensiva i amb aquesta sequedat.

Malgrat la resposta tallant i fins i tot evasiva de Jesús, Maria no perd la compostura, ni entra en discusió, ni exigeix obediència. Vol que el seu fill adult, assenyat i ben format actui, i ho fa amb aquella determinació i saviesa que tan sols les mares saben fer. Diu als mossos: “Feu tot el que ell us digui”. Maria ha iniciat el procés, però ràpidament es retira perquè el seu fill encari la situació. Jesús reacciona positivament davant “l’empenteta” de la mare, una empenteta convençuda, intel.ligent i pedagògica.
Proposem aquesta escena com un model d’inspiració per les mares creients d’avui dia que, al.ludint a falsos respectes, o tirant la tovallola, renuncien a ser “mares en la fe” dels fills ja grandets. Impregnats d’un ambient social que et pressiona per totes bandes però que és hipersensible a qualsevol manifestació religiosa titllant-la d’impositiva, es tracta de reaccionar i iniciar, convençuts, aquesta revolta mariana discreta i subtil.

Que Maria, suscitadora de la intervenció de Jesús, intercedeixi per nosaltres perquè també sapiguem suscitar la fe dels qui ens envolten donant-los l’empenteta necessària, especialment dels més estimats: fills i néts.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Ens podries posar un exemple de com donar una empenteta?

Una mare i àvia.

jordicaputxí ha dit...

Crec que no és qüestió d'exemples sinó d'actituds, de perdre pors i deixar-se anar. Recordo que la meva mare, quasi sense badar boca em feia fer coses a contracor quan era petit.

Hauríem de crear l'advocació de la Mare de Déu de l'empenteta. Potser el nom no queda molt seriós, però el sentit sí. Moltes mares s'hi encomanarien, perquè és una realitat molt present.

Anònim ha dit...

Crec que si tens fills i treballes no et queda temps ni ganes de pensar en res més. Potser quan ets més jove et preguntes si hi ha alguna cosa més o d'on vé tot però després, amb tantes responsabilitats, totes les preguntes queden en un segon pla i vius o sobrevius el dia a dia.

jordicaputxí ha dit...

Una raó més per encomanar-se a la Mare de Déu de l'empenteta.