“Senyor meu, prohibiu-los-ho!” diu Josuè a Moisès. Eldad i Medad, dos ancians que no s’havien congregat amb els altres seixanta-vuit, també reben l’esperit profètic que s’havia distribuit davant del tabernacle. L’exclussivisme i la curtedat de mires de Josuè són esbandits per la resposta oberta i entusiasta de Moisès: “Tant de bo que tot el poble del Senyor tingués el do de profecia!”.Una escena semblant es repeteix a l’evangeli. L’exclussivisme i la curtedat de mires dels deixebles s’adreça a un que expulsa dimonis en nom de Jesús: “Li dèiem que no ho fes més, perquè no és dels qui venen amb nosaltres”. Jesús, en la mateixa línia que Moisès, respon: “Deixeu-lo fer... Qui no és contra nosaltres, és amb nosaltres”.
El missatge d’ambdues lectures és clar: l’Esperit de Déu -l’Esperit de Jesús- és obert, integrador i aglutinant. L’esperit dels humans, contràriament, tendeix a parcelar, a incloure i a excloure. En definitiva: hem d’aprendre a sumar, enlloc d’entossudir-nos a restar i a dividir. I això no només serveix a nivell religiós, sinó a tots els nivells.
Però aquest missatge tan conciliador i respectuós ha de ser llegit, viscut i proclamat amb intel.ligència i no portant innocentment el lliri a la mà perquè pot ser utilitzat, i de fet ho és, en contra nostra. Fixem-nos que el nostre discurs religiós ha esdevingut tan respectuós, tan cordial, tan comprensiu, tan benèvol amb els qui se senten poc o gens creients, que ens hem quedat sense arguments vàlids i convincents per proclamar la nostra creença. Amb tota la bona intenció del món hem relativitzat tant la nostra fe que, ara, ni nosaltres mateixos la valorem.
Ens hem passat les darreres dècades predicant que l’important era ser bona persona, que per ser bon cristià no calia ser d’Església, ni anar a missa els diumenges, que l'hàbit no feia al monjo, que la castedat era un anacronisme, que les devocions populars eren una carrincloneria, que era millor ajudar els altres que pregar. Ho hem predicat tan convençuts que hem aconseguit que no es valori l’Església, que no es valori l’eucaristia dominical, que no es valori ser cristià, que no es valori ser capellà, o frare o monja, que no es valori la pregària, que no es valori casar-se per l’Església, que no es valori el bateig dels fills, que no es valori tot allò que dóna forma i expressió a la vida cristiana. Certament que tot això és complementari a la vida de fe, però no és superficial; certament que tot això no és l’essencial però ens és necessari. La vida de fe, sense això, queda despullada.
Amb el nostre discurs ja no cal que ningú vagi en contra de l’Església, ja ens n’encarreguem nosaltres mateixos a la perfecció! D’acord que eren temps que tocava fer aquest discurs, els esdeveniments polítics i eclesials ho portaven, però ara ja està caducat, ja no serveix, perquè la societat ja no és la mateixa. No és tracta, però, de caure en la intransigència repressora de Josuè i dels deixebles, sinó de ponderar l’actitud de Moisès i de Jesús: ells rebutjen els delers excloents de la comunitat, però en cap moment rebutgen la comunitat.
Els nostres temps ens porten a ser plurals i tolerants, i ho hem de ser, però sense relativitzar ni desqualificar la nostra vivència i expressió religiosa. Encara n’hem d’aprendre!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada