No podem resistir las temptació de comprar pa en una parada improvisada al carrer durant el Ramadà. Hi veiem munts de pans rodons gruixuts, pans aplanats en forma de coca, panets en forma de llonguet, barres allargades, pans de motllo. Quasi totes aquestes varietats de pa estan guarnides amb sèsam.
Ens quedem observant, de lluny estant, la parada, fixant-nos com compra la gent. No volem fer el pagès a l’hora d’atansar-nos-hi. En aquests llocs cal, tant com es pugui, aparentar que fas quelcom habitual per evitar que et clavin o que t’emportis el que ells volen.
Decidida la quantitat i la varietat del pa ens acostem i agafem, com tothom, una bossa de plàstic per anar triant i posant els pans que ens semblin més ben cuits. Sobtadament, un marrec no més gran de quinze anys ens agafa la bossa, el pa que tenim a la mà i, en un vist i no vist, ens torna la bossa amb quatre pans a dins. Amb una veu sentenciosa ens diu: 10 shekels!
Reaccionem amb tota la tranquil.litat del món, sense voler perdre el control de la situació. Li diem que no en necessitem tants i, cerimoniosament, agafem dos pans per tornar-los a la pila. El marrec ens fica, de nou, els pans a la bossa i ens diu amb un to definitiu: “Dos pans costen set shekels i quatre pans en costen deu”.
Trontollem una mica per la resposta, però insistim que no ens cal tant de pa. Aleshores ell, mirant-nos amb un cert desdeny, sense badar boca, ens fa un gest obrint la mà que interpretem com que callem i que paguem d’una vegada. Desarmats per la mirada i el gest de l’adolescent treiem, obedients i vençuts, els deu shekels i ens emportem, resignats, els quatre pans.
Tornem a casa aclaparats per les magnífiques dots persuasives d’aquell adolescents que, en pocs segons, ens ha derrotat psicològicament.
Ens quedem observant, de lluny estant, la parada, fixant-nos com compra la gent. No volem fer el pagès a l’hora d’atansar-nos-hi. En aquests llocs cal, tant com es pugui, aparentar que fas quelcom habitual per evitar que et clavin o que t’emportis el que ells volen.
Decidida la quantitat i la varietat del pa ens acostem i agafem, com tothom, una bossa de plàstic per anar triant i posant els pans que ens semblin més ben cuits. Sobtadament, un marrec no més gran de quinze anys ens agafa la bossa, el pa que tenim a la mà i, en un vist i no vist, ens torna la bossa amb quatre pans a dins. Amb una veu sentenciosa ens diu: 10 shekels!
Reaccionem amb tota la tranquil.litat del món, sense voler perdre el control de la situació. Li diem que no en necessitem tants i, cerimoniosament, agafem dos pans per tornar-los a la pila. El marrec ens fica, de nou, els pans a la bossa i ens diu amb un to definitiu: “Dos pans costen set shekels i quatre pans en costen deu”.
Trontollem una mica per la resposta, però insistim que no ens cal tant de pa. Aleshores ell, mirant-nos amb un cert desdeny, sense badar boca, ens fa un gest obrint la mà que interpretem com que callem i que paguem d’una vegada. Desarmats per la mirada i el gest de l’adolescent treiem, obedients i vençuts, els deu shekels i ens emportem, resignats, els quatre pans.
Tornem a casa aclaparats per les magnífiques dots persuasives d’aquell adolescents que, en pocs segons, ens ha derrotat psicològicament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada