diumenge, 20 de setembre de 2009

Què discutíeu pel camí? (Diumenge 25)

Què discutíeu pel camí?”, pregunta Jesús als deixebles. Ells van callar, imaginem que avergonyits, perquè el tema del debat -després d’haver escoltat l’anunci de la mort de Jesús- era qui ocuparia el seu lloc.

Podem qualificar de deplorable la conversa mig amagada dels deixebles sobre qui d’ell seria el més important, com també són igual de deplorables les discussions, pugnes i desqualificacions sobre qui ocuparà un nou càrrec en una empresa, en l’administració (municipal, nacional o estatal), en un club esportiu, en una universitat, en un partit polític, en una entitat cultural de prestigi, o en l’àmbit eclesial. Centrant-nos només en aquest darrer hem de reconèixer que el motiu que manté avui dia les esglésies cristianes desunides no és la teologia ni la sagramentologia: és consensuar la importància que cada patriarca ocupa dins de l’Església universal.

La cobejança, la cobdicia, l’enveja, o també la presumpció -individuals o del nostre col.lectiu- neutralitzen la nostra sensibilitat, la nostra intel.ligència i la nostra fe per endinsar-nos per camins que ens portaran indefectiblement al rebuig, a la desunió, i fins i tot, a l’enfrontament. L’altre i els altres deixen de ser germans, companys, amics, veïns o compatriotes per esdevenir contrincants i àdhuc enemics.

En l’evangeli Jesús no moralitza ni recrimina aquest malaurat instint humà; ho recondueix sàviament en positiu: “Qui vulgui ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots”. Ser servidor dels altres és, segons l’evangeli, l’única manera de positivitzar els afanys desmesurats d’ocupar llocs importants i, el que és pitjor, d’aprofitar-se del càrrec en benefici propi. Els mitjans de comunicació ens donen, aquests dies, uns exemples escandalosos d'això. Ser servidor dels altres dóna sentit autèntic i fonamenta l’ocupar llocs importants per la bona marxa de la societat.

Qui acull un d’aquests nois perquè porta el meu nom m’acull a mi”, diu el Senyor. Per un seguidor de Jesús, la cura delicada dels "no importants" té un valor afegit: trobem en ells la persona de Crist. Tot un misteri a descobrir, tota una joia indescriptible a experimentar, molt més gran que el plaer de sentir-se adulat, reconegut i exalçat essent algú important.