EMMAÚS: LA GRAN CATEQUESI

Església de Sant Iscle i Santa Victòria
 de Les  Freixes

Diumenge III de Pasqua, 22 d’abril de 2012

Ac 3, 13-15.17-19/Sl 4/1 Jn 2, 1-5a/Lc 24, 35-48

Jesús, Senyor nostre, obriu-nos el sentit de les Escriptures; feu que s’abrusi el nostre cor quan vós ens parleu.

Aquestes són les paraules de l’Aclamació que hem recitat abans de proclamar l’Evangeli d’avui. Aquestes paraules són les que avui m’inspiren a apropar-me al relat evangèlic des d’un punt de vista, diguem-ne, “catequètic” que em sembla necessari de recordar.

Aquestes paraules de l’Aclamació, ens situen just en el text que va davant mateix de l’Evangeli d’avui: la història dels dos deixebles d’Emmaús. Aquest és el marc del  nostre relat: dos seguidors de Jesús que fan camí amb dubtes i pors (i que bé podríem ser nosaltres amb els nostres dubtes i les nostres pors que la fe no ens estalvia necessàriament de tenir), que acaben reconeixent Jesús en la fracció del pa i tornen, joiosos, a veure la resta de germans.

És, ho repeteixo, dins d’aquest marc, quan ells comparteixen amb alegria la seva experiència, que Jesús es fa present enmig dels seus i els diu: “La pau sigui amb vosaltres”. I des d’aquí voldria començar la meva “catequesi”.

Nosaltres, d’alguna manera, cada diumenge estem repetint i actualitzant aquesta escena d’avui.

Arribem aquí després d’haver fet camí durant la setmana, on hem tastat ben segur els problemes i els tràfecs del dia a dia (els nostres dubtes i les nostres pors). Però, com a cristians, no arribem aquí amb la ment en blanc. Portem darrera nostre tota una cultura, una tradició (perquè l’hem rebuda i també nosaltres la transmetem): les experiències acumulades de tants cristians i cristianes que ens han precedit. En certa mesura, m’atreviria a dir, aquests testimonis que ens han precedit en la fe (pares, mares, padrins, avis, àvies, germans, amics...) fins a remuntar-nos als mateixos apòstols, representen els deixebles d’Emmaús, que ens han compartit la seva trobada amb Jesús en cada generació. Amb l’escalf del seu testimoni novament Jesús es posa enmig nostre i ens trobem, de sobte, que ja no som un grup de persones amb un tema comú per parlar (com avui podríem fer-ho del partit del Madrid i el Barça d’ahir), sinó un grup de germans i germanes que estem convocats, interpel·lats per aquesta Presència de Jesús que ens aplega.

Quan som conscients d’això, cadascú en la seva mesura i possibilitats, ens preparem per escoltar Jesús en la seva Paraula, perquè, com hem escoltat en l’Evangeli, és Jesús mateix que ens diu “s’havia de complir tot el que hi ha escrit de mi en el llibre de la Llei de Moisès, i en els dels Profetes i dels Salms”, una manera de dir-nos avui també que TOTA LA PARAULA DE DÉU ENS PARLA D’ELL, del seu amor per nosaltres, de la seva recerca contínua de cadascú de nosaltres, de la pau que vol donar als nostres cors...

L’Eucaristia que celebrem tot seguit d’escoltar la seva Paraula posa l’èmfasi en aquest Jesús que es fa present davant nostre ensenyant-nos les marques de la seva Passió, per a què no oblidem el preu de la nostra llibertat. Quan partim el pa, recordem que per donar-se del tot, calgué que Jesús fos “trencat” del tot.

I, quan sortim de la nostra celebració, també ho fem per a reproduir les paraules que hem escoltat en l’Evangeli d’avui: “Vosaltres en sou testimonis”.

Testimonis de la seva Passió, testimonis de la seva Mort, testimonis de la seva Resurrecció. Fets missatgers des de la nostra Jerusalem particular (que és el lloc on vivim i ens movem, la situació que ens pot tocar de viure: a l’escola, a la feina, a casa, de vacances, a l’atur, sa o malalt) a tot aquell que Déu ens posi en el camí.

Ara bé, missatgers no amb qualsevol missatge, sinó amb un ben concret: de conversió (per dir a tothom que té sempre una altra oportunitat per canviar) i de perdó (per dir a tothom que té sempre l’oportunitat de reconstruir sobre el seu passat). Testimonis, a la fi, de la mateixa pau que Jesús ens ha donat.