CONVIDATS A ESCRIURE EN EL LLIBRE DE DÉU

Un dia, passejant amb uns amics (jo devia tenir quinze o setze anys), una companya va fer un comentari d’aquells que et queden, tant, que recordo fins i tot el lloc exacte on érem. Va dir: “Moltes vegades m’imagino el moment de la meva mort”. Vista la sorpresa general dels qui l’escoltàvem, ens explicà: “Hi penso perquè crec que ha de ser com el moment en què hom tanca un llibre.”

A mi m’agrada llegir, i, per tant, la imatge de la vida com un llibre, com un relat, és una imatge que no m’està malament. En el fons, expressa el desig que tenim que la nostra vida tingui un sentit, una coherència. I és veritat que el moment de tancar el llibre després d’acabar-lo té una certa importància: és aleshores que t’adones realment de si aquell llibre t’ha agradat o no.

Per què m’ha vingut al cap aquesta anècdota? Perquè preparant aquesta Eucaristia m’he fixat que tota ella està estructurada entorn d’un relat, entorn d’un llibre, que són les Sagrades Escriptures. Tant el Pregó que hem escoltat al principi com les lectures que hem proclamat van insistint en els moments clau d’aquesta història, que fonamenta la nostra fe. Els cristians recordem tot aquest relat, que en la nit d’avui arriba a la plenitud, perquè creiem que és la història de Déu en aquest món.

No som els únics, doncs, que escrivim el llibre de la nostra vida. També Déu ha volgut escriure el seu. Però aquest llibre que escriu Déu, sembla tenir algunes diferències amb el nostre, almenys tal com se l’imaginava aquesta amiga meva. D’entrada perquè aquella imaginació del moment en què tanca el llibre i veu quin gust li ha deixat és una imaginació com molt solitària. Sembla que la meva vida només m’importa a mi, només jo he d’acabar veient quin sentit té. El llibre que escriu Déu és diferent: Ell fa una història compartida, que inclou els altres. Així ho diuen les lectures que hem anat sentint: Déu crea, allibera, acompanya... Tota la història de l’AT i tota la història de Jesús és la història d’aquest Déu que no fa una història per a ell, sinó amb nosaltres i per a nosaltres.

No només hi ha aquesta diferència. Per a aquella amiga meva, hi ha un moment en què el llibre de la vida es tanca, un moment en què ella esperava poder fer una llambregada final i veure si havia valgut la pena o no. Però el cas és que no sabem el llibre com ni quan es tancarà, i l’experiència ens diu que moltes vegades, ja sigui perquè ho fa sobtadament o perquè el procés que hi porta exhaureix la persona, no dóna ni la possibilitat, ni les forces, ni les ganes, de fer aquesta mirada final. No obstant, quan parlem del llibre que escriu Déu, de la història que avui recordem, precisament en aquesta nit de Pasqua veiem que no s’acaba amb la mort. Déu escriu una història, però l’escriu amb nosaltres, i ho fa en un llibre que no es tanca.

Aquesta idea estranya d’un Déu que té una història és el cor de la nostra vida cristiana. I per què dic que és una idea estranya? Fixeu-vos que parlem de Déu, no d’un déu, com els de les mitologies antigues, sinó de Déu, que per definició està més enllà del temps, més enllà de l’espai, no està sotmès a canvis ni a variacions ni a necessitats, i no té perquè arriscar res. Si Déu viu una història, si el vèiem ahir, Divendres Sant, clavat en una Creu, sotmès al fracàs, al sofriment, a la mort i al rebuig, no és per Ell, sinó per nosaltres. Déu ha escrit una història en aquest món, no perquè Ell ho necessiti, sinó perquè nosaltres ho necessitem.

Des d’aquesta nit que avui celebrem, ens trobem davant d’una alternativa: o escrivim el nostre propi llibre, sabent que un dia es tancarà, i que potser no tindrem temps ni de pensar si ha tingut cap sentit, o ens incorporem en el llibre de la història de Déu, escrivint la nostra pàgina juntament amb Ell, incorporant-nos en aquest relat que s’obre a l’infinit i continua en la seva comunitat, l’Església; aquesta Església tacada pel pecat, la fragilitat i la infidelitat, però que precisament per això testimonia d’aquest Déu que es manté sempre fidel, ens estén la mà i ens obre l’eternitat.

Un tòpic d’aquells tan suats (una d’aquestes coses que anem repetint des del Renaixement o la Il·lustració, i que cada persona que la diu es pensa ser la primera en fer-ho) és la idea que creure en una vida després de la mort treu valor a la nostra vida en aquest món. Avui veiem que és justament al revés: creure en una vida eterna és creure que la nostra vida en aquest món té un valor infinit, que el nostre dia a dia, viscut en la fe, ens incorpora en una història sense fi.

Avui renovarem el nostre Baptisme, el dia en què vam ser incorporats en aquesta història de Déu. Som conscients d’aquesta alternativa que tenim al davant i ho fem amb els ulls posats en aquesta vida que Déu ens promet i que, com diu C.S. Lewis, és com un llibre que no s’acaba mai, i on cada capítol és millor que l’anterior.

DISSABTE SANT - VETLLA PASQUAL –B-, 7 d’abril 2012