Ex 12, 1-8.11-14/Sl 115/1 Co 11,
23-26/Jn 13, 1:-15
Algú de la comunitat
cristiana ens ho comentava en la nostra darrera trobada: la primera lectura
d’avui li feia angúnia, l’escandalitzava. Li haig de donar la raó. Versets com
ara: Aquella nit passaré pel país
d’Egipte i faré morir tots els primogènits d’Egipte, tant els dels homes com
els dels animals, i faré justícia contra les divinitats d’Egipte (que, dit
sigui de pas, eren uns éssers barreja d’ésser humà i animals) i acabar dient: Paraula de Déu produeix una mena de
sotrac dins nostre. Però el text a què ens referim té un context (la celebració
de la Pasqua jueva), una situació vital (l’alliberament d’Egipte, recordat quan
es passa la prova de l’exili), i una manera d’expressar-la d’una època molt
llunyana (el relat èpic). I ja se sap que en un relat èpic, per dir-ho així, tota salsa és poca per fer lluir
l’heroi. I aquí l’heroi no és un Cid Campeador, ni un Guifré el Pilós, sinó el
Déu dels Exèrcits, Yahvè. No ens deixem escandalitzar, doncs, per la sang i el
fetge... deixem-nos sorprendre més
aviat per aquest fet: aquesta víctima és
la Pasqua, és a dir, el “pas” del Senyor. Aquell anyell sacrificat per
salvar el poble, per consagrar-lo (separar-lo) del poble d’Egipte, és la
Pasqua, el pas del Senyor.
No és debades que
Jesús, en instituir l’Eucaristia, la Nova Aliança amb els que seran seus, ho
faci dins d’aquesta celebració jueva. Aquell
anyell que any rere any era sacrificat la nit de Pasqua, recordava a tothom
el
pas del Senyor, és a dir, que efectivament
Déu havia entrat en la història convulsa de la humanitat, al bell mig de la
prova, de l’esclavatge, de les mesures més fortes de repressió, i s’havia fet
seu un poble i aquest petit, minúscul, davant una gran potència. Jesús,
celebrant aquella Nova Pasqua amb els seus, de nou feia evident EL PAS DEL
SENYOR. Però, i això sí que ens hauria
d’escandalitzar com va escandalitzar Pere: el pas del SENYOR no es farà a través d’una altra sang que la Seva;
per això ja no calen més sacrificis, més víctimes (ni religioses ni
ideològiques) que mirin de fer-se propici el Senyor (o qualsevol ídol de moda),
perquè Jesús ha fet evident aquest PAS DEL SENYOR NOVAMENT EN LA NOSTRA
HISTÒRIA. El pas del Senyor és el pas que fa noves totes les coses, fins i tot
el sistema de coses que establia com a normal
la divisió entre grans i petits, els qui manen i els qui són manats, els
poderosos i els marginats, els qui parlen i els qui han de callar...
Com ho fa? Amb un
gest! Dilluns Sant recordàvem el gest de Maria de Betània ungint els peus del
Senyor. M’agrada pensar que aquell gest que escandalitzà els presents i
especialment Judes, el traïdor, va sorprendre (si així es pot dir) al mateix
Jesús. Ara Jesús és qui com un esclau qualsevol renta els peus dels seus, Judes
inclòs, tot dient: Vosaltres em dieu
“Mestre” i “Senyor”, i feu bé de dir-ho, perquè ho sóc. Si, doncs, jo, que sóc
el Mestre i el Senyor, us he rentat els peus, també vosaltres us ho heu de fer
els uns als altres. Us he donat exemple
perquè vosaltres ho feu tal com jo us ho he fet.
Aquest vespre, tot
seguit, repetim aquest gest. Molt bonic i molt senzill de fer dins la nostra
celebració. Molt més difícil de fer en la vida de cada dia quan hem de recordar
que en el Regne de Déu no hi ha ni hi pot haver com en el món uns pocs grans i
molts petits, uns que manen i molts que callen i han d’obeir, sinó germans i
germanes al voltant d’una taula que ens parla de festa, de convit, certament,
però també de compartir, de servei mutu, de negar-se un mateix, de carregar les
culpes, les limitacions, els defectes els uns dels altres, en suma, d’estimar
com hem estat estimats. Com hem pregat al principi: Sí, feu que obtinguem d’aquest gran sagrament la plenitud de la caritat
i de la vida: Jesús mateix!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada