dimarts, 18 de març de 2008

Triduum pasqual al Montnegre

Un servidor serà, aquests dies, a Sant Martí del Montnegre, on hi ha dificultats de connexió via internet, i per tant, d'actualitzar el bloc. Afegim, tot seguit, les homilies de Dijous Sant, de Divendres Sant i de Pasqua que vam fer l'any passat al mateix Montnegre.

Dijous Sant
Dissabte passat vaig fer una excursió a l’ermita de Santa Maria. Feia més o menys un any que no hi anava. Em va cridar l’atenció veure que, poc després de la cruïlla d’Hortsavinyà i Calella, el camí que puja cap a l'ermita està força arreglat, sobretot el darrer tram que permet, fins i tot, passar amb vehicle. També han posat un rètol indicant la Font del Degotall, situada just abans d’arribar. Però la sorpresa va ser veure arreglat tot l’entorn de Santa Maria. El que allí vaig veure i vaig assaborir servirà per fer les homilies d’aquest triduum pasqual.

Avui sols parlarem del roure centenari. Li han posat al voltant, en forma de cercle, unes tanques de fusta semblants a les que han posat, aquí fora, a sant Martí. Aquestes tanques són per a delimitar l’espai de l’arbre i per a ressaltar el seu valor. El roure no és un arbre qualsevol, mereix un respecte especial. El mateix podem dir del pa i el vi de l’eucaristia. No és un pa i un vi qualsevol. Es mereixen un respecte especial, perquè tenen un valor especial. Diríem un “valor afegit”. Per això calen un recipients especials, per això calen uns ritus i uns gestos concrets..., per a delimitar-los bé i perquè ens hi apropem amb respecte. Igualment podem dir del rentament de peus de Jesús als seus deixebles. No va ser un rentament de peus habitual. O sí que ho va ser, però ell li donà un contingut especial; va voler assenyalar un valor simbòlic afegit. Per això ho va fer ell, i ens digué que fos el distintiu dels seus seguidors. D’aquí que els cristians li donem, al rentament de peus, un valor quasi sagramental. Fins al segle XII el rentament de peus era un sagrament d’Església. Per això el fem sols avui. I ens fa respecte fer-lo.

Tornem al roure. Al seu costat hi ha un rètol explicatiu on hi posa “arbre monumental”. Li podriem donar al mot “monumental” un doble significat: que és molt gran i que és quelcom memorable. El pas del temps ha convertit el roure en un monument, en un monument a la pròpia natura, esdevenint un patrimoni del Montnegre. Al parlar d’arbre monumental ens és fàcil enllaçar-ho amb el “monument” de l’eucaristia que tenim preparat. El sentit és el mateix. Convertirem l’eucaristia en un “monument”, en quelcom “memorable”, perquè l’eucaristia és un patrimoni de l’Església, de tos els cristians, i ho volem explicitar en la celebració d’avui. El pas dels anys ha convertir l’eucaristia en una tradició. Sant Pau ens deia a la segona lectura que ja era una tradició a la dècada dels anys 50 del segle I. Per això, seguint aquesta tradició eucarística avui l’hem preparada millor, hem cuidat més els detalls, hem preparat els cants amb anticipació, hem afegit el rentament de peus, hem fet un monument on venerar l’eucaristia... Hem seguit, en definitiva, una tradició.
Per últim, dir que aquest roure no és un arbre mort. Ja començen a sortir-li els llucs un cop més. L’arbre continua ple de vida. Com l’eucaristia, que no està morta. Potser caldria podar alguna cosa, però continua plena de vida i continua donant-nos vida.

Divendres Sant
Ahir parlàvem del roure centenari, avui parlem de l’ermita, també centenària, i més antiga que l’arbre. Sabem que a l’any 1.300 ja n’hi havia una. Utilitzant el llenguatge de Divendres Sant podem dir que l’ermita ha patit una passió, mort i enterrament. Anà patint un procés gradual de degradació que la portà a ensorrar-se, a morir. Amb el pas del temps quedà colgada, sepultada per la bardissa. Fou un enterrament natural.

Fa una colla d’anys diferents persones vam començar a netejar el voltant de l’ermita, el seu interior, a posar una creu feta amb branques sobre un altar de pedres, a posar una icona de la marededéu.... Si hi aneu ara veureu que, malgrat estigui ensorrada, hi ha vida. Han posat una petita creu de ferro, hi ha flors de plàstic noves al peu de la creu, al peu de la marededéu. Fins i tot hi ha el projecte de restaurar-la. Utilitzant el llenguatge de Divendres Sant podem dir que malgrat l’ermita estigui morta hi ha quelcom latent, hi ha una vida que, a poc a poc, va germinant. L’ermita no ha quedat oblidada en el no res. S’hi albira un futur, incert, diferent, però un futur.

Aquest és el sentit que ens volen donar les lectures que hem escoltat i el sentit de la celebració del Divendres Sant. La lectura del profeta Isaïes insisteix en voler trobar sentit al sofriment de l’anomenat Servent de Jahvè, un sofriment que tindrà la seva compensació: “Mireu, el meu servent prosperarà, s’elevarà, i serà posat molt amunt”. La carta als Hebreus ens deia que mantinguem ferma la fe en Jesús, especialment quan patim, i ens ensorrem, i ens sentim sepultats pels problemes. Ell ens donarà l’auxili que necessitem, desenterrant-nos i refent-nos de nou. La passió de sant Joan, a diferència de les passions de Mateu, Marc i Lluc, ens relata la passió i mort de Jesús amb tons gairebé triomfants, on un Jesús amarat de divinitat està omplint ja de resurrecció les afliccions, els patiments i la mort dels homes i dones.

Un apunt final sobre l’ermita que ens pot servir com a imatge de la realitat de la nostra Església avui a Catalunya i a altres indrets de la vella Europa Occidental. Tenim un passat, com l’ermita, que vé de molt lluny, però el present és poca cosa. No podem dir que l’Església estigui ensorrada perquè no és cert, però sí amb por d’ensorrar-se i amb poques forces per a mantenir vius tants espais de culte. Potser l’Església ha de fer el mateix procés que Jesús, que l’ermita de santa Maria: saber patir, saber morir, no tenir por al silenci del sepulcre... perquè hi pugui brollar un nou futur: incert, diferent, però futur. La imatge de l’ermita ensorrada però amb vida a dins, és una imatge esperançadora per a l’Església que, amb prou vida interior, pot fer sorgir persones com sant Francesc que van respondre a la veu de Déu que li digué: “Francesc, repara la meva església que amenaça ruïna”. La imatge de l’ermita ensorrada però amb vida a dins és una imatge esperançadora per a nosaltres mateixos, que malgrat tinguem èpoques dolentes, tenim prou vida interior per a resorgir de les cendres i reconstruir el que havia caigut.

Pasqua
Dijous Sant parlavem del roure centenari, un patrimoni a respectar, com l'eucaristia. Divendres Sant vam parlar de l’ermita, enderrocada però amb signes de vida, una al.lusió a la mort de Jesús que porta la vida a dins seu, una imatge de l’Església actual que, malgrat tot, porta vida dins seu. Avui parlem de l’autèntica novetat de l’entorn de Santa Maria, de l’autèntica sorpresa. Allò que donavem per oblidat ha cobrat vida. Allò que donavem per perdut torna a brollar. Em refereixo a la font de Santa Maria, que ha estat recuperada.

En llenguatge pasqual podem dir que la font ha ressuscitat. Però per ser més precisos hem de dir que més que ressucitar, s’ha tornat a manifestar. Durant tots aquests anys intuïem que l’aigua feia el seu curs però no en teniem cap evidència. El mateix podem dir del concepte o de la idea de resurrecció. Els jueus parlaven de la resurrecció ja al segle II abans de Crist. La intuïen, la imaginaven, però no en tenien cap evidència. Jesús Ressuscitat és aquesta evidència. I a partir d’aleshores la resurrecció és més que un concepte, és més que una intuïció. Amb Jesús Ressuscitat la resurrecció esdevé quelcom creïble, i experimentat pels seus deixebles.

I així com la nova font de Santa Maria és diferent de l’antiga, igualment la presència de Jesús Ressuscitat és diferent a l’antiga presència humana, però una presència dóna sentit i força a l’altra. El Jesús humà dona sentit al Jesús Ressuscitat. El Jesús Ressuscitat dóna continuitat, omple de força i de contingut el Jesús humà, talment com la font vella i la font nova de Santa Maria.

La deu de la font de Santa Maria brolla sota del roure i de l’ermita, gairebé entremig d’ambdós, com volent agermanar-se i formar una unitat amb ells. Igualment la resurrecció de Jesús que dóna sentit i vibració a l’eucaristia, que dóna sentit i vibració a l’ermita -a l’Església- per enrunada que estigui. El Crist ressuscitat és a sota de l’eucaristia i de l’Església, donant-li vida; però més enllà de l'eucaristia i de l'Església també ho omple tot de vida: el que és vell, el que està mort, el que està brotant, el que està creixent.

Avui és Pasqua. Avui anem a la font de la nostra fe. Avui anem a amarar-nos d’aquesta aigua pura i crital.lina que és el Crist Ressuscitat. I deixarem que aquesta aigua ens acaroni, ens estimuli, ens refresqui, ens purifiqui, ens renovi, ens ompli de joia i de serenor.

Bona Pasqua!