En diferents ocasions fa temps que una dona havia demanat al pare Pius de
Pietrelcina que pregués per ella perquè fos alliberada de diferents sofriments
i situacions difícils que passava i, com insistia, finalment, el pare Pius li
va dir: “El sofriment forma part de la vida, cal aprendre a sofrir”. Cal
aprendre a sofrir per aprendre a viure. Raimon, aquest cantautor valencià, deia
ja en una de les seves cançons: “Ja el nàixer és un gran plor”. La carta als
Hebreus ens parla de Jesús “que durant la seva vida mortal, s’adreçà a Déu, que
el podia salvar de la mort, pregant-lo i suplicant-lo amb grans clams i llàgrimes.
Déu l’escoltà... però tot i que era el Fill aprengué en els sofriments què és
obeir”. Cal aprendre a sofrir i també podem dir que cal aprendre del sofriment
i cal aprendre a lluitar contra el sofriment.
Aprendre a sofrir amb Jesús vol dir aprendre a créixer, a deixar enrere,
una i altra vegada, l’autocentrament. Aprendre a acollir la realitat que no és
com voldríem o imaginàvem. Sobretot la realitat de l’altre, dels altres.
Aprendre a sofrir amb Jesús vol dir, en primer lloc, deixar de sofrir inautènticament.
Quant sofriment innecessari provocat per viure en la mentida! Quantes llàgrimes
per falses raons! Quant sofriment per mantenir-se inflexible, malgrat que veus
que l’altre té raó! Quantes situacions ridícules que esdevenen tragèdies! Quants
judicis que cremen al cor! Quants records alimentant ressentiments! En la
Passió sofria certament Jesús, però també Pilat, també els fariseus, també la
massa sense nord. També Pere sofria, i Judes! Tots sofrien, però només Jesús
sofria autènticament, només Ell estava en la veritat d’Ell, del que realment
estava passant, en la veritat del Pare.
En la Passió de Jesús el poble, la gent, apareix desorientada i
manipulada. Com diu en un altre lloc dels evangelis “una gentada malmenada i
desesperançada, com ovelles sense pastor”. És el dolor de ser manipulat, de no
ser un mateix, de fer les coses perquè es diuen, sense personalitat ni
conviccions. El dels subjectes que han perdut la capacitat de decidir i es
mouen “pel que es fa”, “pel que es diu”. Jesús certament no sofreix aquest
dolor. Ell sap de qui s’ha fiat i duu a terme el seu camí sabent on i perquè
vol anar-hi. Jesús no pateix així, però se’n compadeix del qui així pateix, tot
i que serà víctima d’aquestes masses desorientades i manipulades que no saben
on van, ni per què fan les coses, portades pel vent dels tòpics, de les modes.
Masses que no troben sentit a les seves vides.
En la Passió, els notables del poble i Pilat també pateixen. Però Jesús
tampoc no pateix com ells. Ells estan patint per mantenir el seu poder i la
seva influència. La mateixa presència de Jesús posa en qüestió tot allò que han
aconseguit i que volen mantenir a qualsevol preu. Jesús no sofreix d’aquesta
manera perquè té molt clar que només hi
ha una cosa necessària. Jesús en la seva passió no sofreix aquest dolor i
vol de totes passades alliberar-nos d’aquest patiment.
Jesús tampoc no pateix com Pere per haver negat el seu Senyor. Tampoc no
pateix com Judes per haver-lo traït. De tots aquests sofriments ens ve a
alliberar Jesús. Deixant-nos atreure per ell.
El seu sofriment guareix, em situa en la meva veritat. Jesús no es mira
la vida estoicament, com si res no l’afectés. Diu la carta als Hebreus que ell
“clamava amb grans crits i llàgrimes a Aquell que el podia salvar de la mort”.
Jesús no és indiferent al seu sofriment ni a la seva mort. Diu als seus
deixebles: “Sento a l’ànima una tristor de mort”. Però serà sobretot el dolor
dels altres el que més el commourà. Quan mor Llàtzer, el seu amic, Jesús, ens
diu l’evangeli de Joan, “es commogué i plorà”. Sent profunda compassió pels
malalts, els pobres i els petits, que anomena els seus germans. El dolor de
Jesús és produït per la mort i el sofriment de la vida i sobretot per la
compassió.
I davant d’això no es queda impassible, sinó que la compassió no el
porta al victimisme, ans a la comunió i a la confiança. Jesús obre el camí de
la fe i el duu a terme. I d’aquí naixerà la creu. Diu Jesús: “Quan sigui alçat damunt la terra
atrauré tothom cap a mi”, perquè en la creu se’ns mostra, sobretot, fins a quin
punt Déu ens estima. En la creu se’ns mostra fins a quin punt l’home és capaç
de refusar Déu i d’escollir el dolor més inútil i infligir-lo als altres. En la
creu se’ns mostra la seriositat infinita de la nostra resposta, fins a quin
punt em puc tancar; fins a quin punt puc refusar Déu i escollir la mort i el
buit que ens atreuen com un vertigen. I en la creu se’ns mostra el com es venç
el dolor, la creu és la visibilització del Sermó de la Muntanya, de les
Benaurances. És la creació del camí de la fe dut fins al final i ofert a
nosaltres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada