JO SÓC EL CEP VERITABLE

Dimecres V de Pasqua, 6 de maig de 2015

Ac 15, 1-6/Sl 121/Jn 15, 1-8

Aixequeu-vos, anem-nos-en d’aquí! Són, curiosament, les darreres paraules de Jesús en el capítol 14 de Joan abans de començar aquest capítol 15 que acabem de proclamar. Jo diria que l’Evangelista, per tant, està molt interessat en posar-li un marc a aquesta mena de discurs de comiat de Jesús que avui encetem. Diem “discurs de comiat” perquè després del rentament de peus, l’anunci de la traïció de Judes, el do del manament nou (que diu que us estimeu els uns als altres com jo us he estimat) i la negació de Pere, Jesús fa un llarg discurs en el qual sembla voler donar als deixebles unes últimes directrius de com ha estat i com acabarà la seva vida, però també de com haurà de ser la vida dels seus quan Ell ja no hi sigui i l’Esperit Sant els sigui lliurat.

Aixequeu-vos, anem-nos-en d’aquí! fa pensar que Jesús i els seus deixebles s’aixequen de taula, després d’aquell tan curiós Darrer Sopar, i van fent camí. El camí que el portarà a l’Hort de Getsemaní, al lloc de la plena submissió a la voluntat del Pare, al lloc on Jesús serà glorificat demostrant d’una forma evident fins on arribava el seu amor pels seus amics i per tots nosaltres. I enceta aquest discurs dient-nos que Ell és el cep veritable.

Jesús serà el primer en fer veritat les seves pròpies paraules: La glòria del meu Pare és que vosaltres doneu molt de fruit i sigueu deixebles meus. Jesús diu això quan està fent camí cap el lloc on Ell mateix dirà a Pere quan el prenguin: Guarda’t l’espasa a la beina. No he de veure la copa que el Pare m’ha donat?

Sí, Jesús ha estat el primer en sotmetre’s a la voluntat del Pare. El primer en viure una vida en què la seva íntima unió entre el Pare i Ell era real en el dia a dia: en la pregària, en les seves paraules, en els seus gests, en la seva manera d’acollir els pecadors i marginats.

Ara, en el que bé podríem dir el seu “testament”, Jesús recorda als seus, a tots nosaltres, que si ja som nets gràcies al missatge que se’ns ha anunciat, que si ja participem de la vida de Déu mercès a haver estat sepultats i ressuscitats en Crist pel baptisme, és per donar-hi molt de fruit, si ens mantenim ben units a Jesús com els sarments ho estan al cep.

Què ens cal per poder donar aquest fruit abundant? Ens ho diu el mateix Jesús avui: ens cal ser esporgats, que pot significar passar per la prova, pel sofriment i per la purificació; ja que fer morir el nostre jo egoista, per exemple, pot comportar patiment; ens cal romandre en Ell, perquè sense Ell no podem fer res, al menys res de bo, perquè no es tracta de viure com sempre hem fet o ens conviden a fer els anuncis de la tele, sinó de viure una vida nova, la que Ell ens ha guanyat; i ens cal acollir la seva Paraula, que és acollir-lo a Ell mateix, aquesta Paraula que sols podrem acollir, interioritzar fins fer-la ben nostre, tot fent silenci, parant bé l’oïda. Paraula que trobem en els Sagraments i en la nostra meditació personal de les Sagrades Escriptures, que tenen el poder de canviar-nos des de dins.

Donar fruit... esdevenir nosaltres mateixos fruit... com els sants i santes de l’Església ho han estat i ho són, uns fruits que no s’amaguen, que són visibles (com ara els sants i santes representats a les façanes de la Sagrada Família), perquè són per donar glòria a Déu i perquè Déu, a través de la nostre testimoni, pugui atraure d’altres al seu infinit Amor.