dissabte, 4 d’abril de 2009

Aplegar els dispersos (Dissabte 5 Quaresma)

Oi que no vindrà a la festa?”. La frase final de l’evangeli té un intencionat to d’intriga que demà mateix quedarà esvaïda: I tant que vindrà! I de quina manera!

Jesús, com explica l’evangeli, és a Efraïm, l’actual Taybeh, a poques hores a peu de Jerusalem: “Se n’anà a una regió vora el desert, al poble d’Efraïm i s’hi estava amb els seus deixebles”. Es tracta d’un paratge arraconat i solitari. Les plantacions d’oliveres són, avui dia, les úniques companyes de la població. A l’est, comença el desert que davalla fins a prop de Jericó. Un indret prou proper de Jerusalem però prou amagat per preparar-se pel que ha de venir.

Li són dies previs de contemplació, de pregària i també de convivència amb els deixebles. S’acosta l’hora de la veritat, el moment que ja no tindrà aturador. La cadena de conxorxes determina que Jesús sigui el boc expiatori del poble. Però ell no posa fronteres ni límits al sentit de la seva mort: “De fet, Jesús havia de morir pel seu poble i també per aplegar tots junts els fills de Déu dispersos”.

Els dispersos, els desorientats, els despistats, els badocs, els porucs, els insegurs... som coratjosament aplegats per ell. Qui sinó, es preocuparia de nosaltres?