dimecres, 15 d’abril de 2009

Ell s'ha posat a les nostres mans...

Els dissabtes acostumo a fer la missa amb els infants de catequesi, i normalment faig servir una pregària que hi ha al missal per a misses amb infants; una pregària que vol estar una mica més adaptada, amb un llenguatge més planer. En aquesta pregària, pensada per als infants, hi ha una frase que sovint m’impressiona. Diu així: Ell (és a dir, Jesús) s’ha entregat a les nostres mans, perquè us l’oferíssim com a sacrifici que ens porta cap a Vós. Pronuncio aquestes paraules el dissabte, envoltat de mainada, en l’ambient tranquil de la nostra eucaristia, i no ens adonem que està parlant ni més ni menys que del que va passar al Calvari. La pregària cristiana parla del Divendres Sant com d’un sacrifici, com si aquells que mataven Jesús, estiguessin fent una acció ritual, una pregària; com si els qui el clavaven a la creu fossin sacerdots que feien una ofrena. Sempre m’impacta profundament quan arribo a aquesta frase.
El que recordem el Divendres Sant, humanament, és una salvatjada. En la Passió de Jesús és com si allò pitjor, més mesquí, més roí de la persona humana s’hi hagués concentrat. Les burles dirigides a una persona que agonitza, els jocs entre Pilat i els sacerdots, la traïció, l’abandó, la set de sang de les masses i el joc brut dels ui les manipulen. En la Passió de Jesús, mirada amb ulls humans, és tota una lluita de poder. Els grans sacerdots volen treure’s de sobre aquesta persona que sembla que els pugui fer ombra. Pilat va marejant la perdiu, però quan els jueus proclamen que el seu rei és el Cèsar, quan reconeixen el seu poder, no té cap inconvenient a donr-los Jesús. Els soldats, acarnissant-se amb Jesús, s’afirmen, es fan els forts.
Anant una mica més a fons en aquesta lluita pel poder, la Passió de Jesús està dominada per la por. Tots els personatges que envolten Jesús tenen por. I és que el propi poder va acompanyat de la pròpia por. Una vida que es basa en el poder és una vida que té por, perquè sap que els altres estan desitjant això mateix, que hi ha molts candidats a desbancar-lo. Pilat té por d’uns jueus que no accepten els romans, tenen por els grans sacerdots, i ho reconeix implícitament el propi Caifàs quan diu: Val més que mori un sol home, que no pas que hagi de morir tot el poble. A la Passió de Jesús és com si s’haguessin concentrat tot un seguit d’actituds molt humanes, actituds que tots, en un moment o altre, trobem en la vida. En quin sentit tot això pot ser entès com un sacrifici, com una mena de pregària?
A mi em sembla que, mirant encara més a fons, aquest home tan poruc, aquest home que lluita per estar per damunt dels altres (que d’una manera o altra som tots), porta en el seu cor imprès el desig que fos d’una altra manera;.el desig que l’última paraula en aquest món fos l’estimació, que la generositat fos més forta que la mesquinesa, la pau més forta que la violència, la confiança a tots nivells més forta que la por. Però cerca la pau i la seguretat per camins impossibles, esgarriats... i acaba generant una enorme decepció.
El Divendres Sant Déu es posa a les nostres mans, a les mans de la humanitat i tots aquests que van intervenir a la Passió en nom de tots nosaltres, fan jo crec, la pregària més desesperada, com un desafiament a Déu, com si li diguessin: “Demostra’ns que la confiança es més forta que la por; digues que l’amor és més fort que l’odi; ensenya’ns que la humilitat és més forta que el poder! Però no ens ho diguis des de dalt de cel, que no et podríem creure. Ens ho has de dir aquí, en el cor de la desesperació i del sofriment on ens hem precipitat. Et clavarem a la Creu, t’insultarem, t’avergonyirem, abocarem damunt teu tota la nostra crueltat, perquè nosaltres som febles i necessitem que ens diguis que ens estimes, no sols quan som bons, sinó quan ens enfonsem en el fang; necessitem que ens perdonis des de la creu, des del cor del nostre mal, per poder-te creure.”
Els qui varen entregar Jesús a la mort no n’eren conscients, però estaven fent una pregària, estaven demanant desesperadament que allà, precisament, en el cor de les febleses i de les mesquineses humanes, Déu digués: L’amor és més fort que la mort; i ho demostrés amb la seva entrega. Si Déu no ens hagués dit això des de la Creu, quan diem que Déu ens estima, seria una paraula buida, no sabríem què significa, i quan ens trobem a l’Eucaristia, per a prendre el Cos de Jesús, trencar-lo i repartir-lo, seria un gest buit.
Precisament perquè aquest amor de Déu es va afirmar posant-se incondicionalment a les nostres mans, acceptant aquest profund desafiament, precisament per això s’ha fet creïble. I aleshores entenem aquesta pregària que he citat al començament. Entenem realment que Ell s’ha posat a les nostres mans perquè l’oferíssim, per obrir-nos un camí nou, per obrir-nos un camí d’amor, de confiança, d’humilitat, capaç d’obrir-se pas fins i tot en les foscors més grans, i per ensenyar-nos que aquest camí realment és capaç de portar-nos fins a Déu.