dijous, 9 d’abril de 2009

ADAM, ON ETS?

Diumenge matí. Son les 9:50 hores. Silenci en l’oratori del convent. De fons comencen a sentir-se, un xic llunyanes, però nítides, les campanes de la parròquia. Sonen com cridant-me l’atenció a quelcom que em transcendeix. De sobte, una pregunta irromp en la meva ment: Adam, on ets? (Gn 3, 9).

Intueixo (no em demaneu el perquè, així són les intuïcions: gratuïtes, donades), que no és una pregunta qualsevol. És la pregunta de tot el temps de Quaresma. La pregunta de Déu per a mi ara i aquí, per a tothom que vulgui també deixar-se interpel·lar.

Intueixo altre cop que no és l’interrogatori d’un Inquisidor, ni el d’un guarda jurat que pesca l’infractor sense temps de reaccionar. No em sona tampoc al crit de desesper i d’angoixa del qui busca i res no troba, perquè aquell qui buscava resta perdut irremissiblement, ja no hi és.

Intueixo una veu càlida i tendre. La veu de Déu. El Déu Pare-Mare que em cerca perquè m’estima. No cerca un culpable, cerca algú que ha perdut el camí i no sap on anar, a qui adreçar-se.

És també la pregunta que em re-situa allà on hi sóc, allà on m’hi trobo no físicament, sinó existencialment. On sóc? Què faig? Quines són les meves opcions fonamentals? Per a què visc i per a què lluito? Què em fa feliç de veritat i què només m’està entretenint buidant-me de mica en mica i fent-me perdre el temps? I tantes altres preguntes serioses que em puc fer... que em cal fer...

Adam, on ets? Pregunta de Quaresma que apunta a la Pasqua. Aquesta Pasqua que em descobreix també Déu avançant-se a les meves preguntes i a les meves respostes. Com el Déu de la icona de la resurrecció: Jesús agafant per la mà i tivant, per alliberar del país dels morts, Adam i Eva.

Intueixo que Ell també m’atansa la seva mà per fer-me sortir de les meves pors, de les meves buidors, de les meves morts... A la Pasqua, ara ho veig clar, Déu torna a apostar per mi, per tots nosaltres. A la Pasqua, descobreixo que és Déu qui torna a creure en mi!!!!