dissabte, 11 de juliol de 2009

SERMONETS D'UN QUE NO HI TOCA

SERMÓ MATEU 16, 24-27
“Què en traurà l’home de guanyar tot el món si perdia la vida?” (Mt 16, 26)
Divendres, 10 de juliol de 2009
Santa Verònica Giuliani, caputxina


La situació de crisi de què se’ns parla quasi cada dia als mitjans de comunicació ens ha fet posar-nos al dia pel que fa als termes econòmics: finances, accions, inversions, pèrdues i guanys, són paraules que estan ara a l’ordre del dia. I vés per on que l’Evangeli, avui, estranyament també ens posa davant aquesta terminologia.

Sabem que Jesús no parla perquè sí. Abans de dir les paraules que acabem d’escoltar l’evangelista ens explica que Jesús, prenent apart els seus deixebles, els confia el secret de la seva missió: una missió que comprèn el rebuig, el patiment, la pena de mort i la victòria de la resurrecció. Pere, impetuós com sempre i un xic eixelebrat, pren apart el Mestre i li diu que això no pot ser, que s’equivoca. Al seu Messies (al que Pere té ben apamat) això no li pot passar mai de les maneres.

Però Jesús, després de tractar Pere de Satanàs, que no és poca cosa, es torna a dirigir a tots els deixebles, a tots nosaltres, per parlar-nos d’economia. Economia de salvació.

Com li vaig sentir dir a un amic meu sols tenim una vida i cal saber en què la invertim. Perquè el que és clar és que podem perdre la vida, i no en el sentit de patir un accident mortal. La podem perdre mirant-nos a nosaltres mateixos, vivint egoistament, procurant pel nostre benestar fins i tot d’una manera malaltissa. En fi, podem viure la vida de mil maneres per a un bon dia, tot despertant de la nostra letargia, descobrir que no hem viscut, que la nostra vida no té fondària, que l’hem perduda. Que ens hem limitat a posar, com en una línia recta més o menys llarga, un any rere l’altre. I això tant és així que, com diu Jesús, podem viure l’engany de pensar que fent això estem salvant la vida, quan l’estem perdent irremissiblement.

És una gràcia despertar-se d’aquest son mortal i descobrir, no sense dolor, que hem perdut el temps. Però la Bona Nova de l’Evangeli, la Bona Nova de Jesús, és que Ell ha vençut aquesta dinàmica de pèrdua irremissible. Fixeu-vos que Ell mateix diu que qui perdi la seva vida per mi, la retrobarà. Si podem retrobar-la, vol dir que no l’hem perduda del tot, que sempre hi som a temps d’aturar-nos, mirar enrere (què hem guanyat, què hem perdut) i mirar endavant (en què volem invertir la nostra vida a partir d’ara). Jesús esdevé així, com sempre, la veritable font d’esperança davant qualsevol crisi personal. L’esperança de poder refer el camí. Un camí que pot haver-nos deixat les ferides de les pedres per on hem ensopegat, o les esgarrinxades de les espines que se’ns han clavat (o que ens han clavat), però un camí que té sentit, un camí que porta a casa. Què en traurà l’home de guanyar tot el món, si perdia la vida?

Amb tot, la paradoxa de l’Evangeli que Jesús anuncia és que guanyar la vida, invertir-la, exigeix carregar la creu, morir a aquests egoismes, aprendre a anar-se donant com Crist, i esdevenir, amb les nostres vides, potser en la nostra grisa quotidianitat, una “vera icona” del Crist, com Verònica Giuliani, de qui avui fem memòria, capaç de portar una vida de donació i amor abnegat a les seves germanes de comunitat que no sempre li feien la vida fàcil.

Apropem-nos un cop més a aquest Jesús que se’ns dóna en l’Eucaristia. Ell ve a nosaltres a donar-nos vida i vida abundant, una vida per compartir, per comunicar a tothom.