«Ningú no es coneix a si mateix si no s’ha vist temptat» (Diumenge 1 Quaresma)

«Ningú no es coneix a si mateix si no s’ha vist temptat» diu sant Agustí comentant el passatge evangèlic de les temptacions de Jesús en el desert. Una frase impactant que el pensament i el sentir contemporani -del qual en participem- dilueix, perquè anomena genèricament “desitjos” el que el llenguatge religiós sovint denominem “temptacions”. Però atenció que el terme “desig” té una clara connotació “d’impuls interior a satisfer” confonent el nostre criteri i la nostra moralitat creient. “He de satisfer indiscriminadament i sense sospesar tots els meus desigs?” “No seria esdevenir un infant mal educat?” ens diem en veu baixa.

Perquè, si una temptació és un desig a satisfer, aleshores Jesús va fer un ridícul espantós durant 40 dies en el desert, esdevenint un solemne reprimit i a més temptat per Satanàs de qui diem amb convicció que no és real. Mirat fredament, quin mal i ha en voler ser poderós si tots ho desitgem cor endins? Quin mal hi ha en tenir possessions sí tots ho desitgem cor endins? Quin mal hi ha en ser famós si tots ho desitgem cor endins?

La resposta de Jesús és rotunda: el poder, les possessions i el prestigi ens allunyen de Déu, o diguem-ho d’una altra manera, nosaltres esdevenim el nostre propi Déu; en el fons un Déu de caricatura, més digne de compassió que de reconeixement.

Jesús ens fa una proposta més humana, que toca més de peus a terra que els plantejaments superficials que sovint ens envolten: hi ha molts desitjos interiors que ens fan mal a nosaltres mateixos, que fan mal als altres i fan mal a Déu. No els podem permetre i ens cal tenir una alarma interior per detectar-los, talment com si es tractés d’un antivirus d’ordinador. No tot el que circula per la xarxa d’Internet és bo. Calen antivirus, però també ens cal discerniment per no obrir correus i missatges que esquiven els antivirus i que són temptadors i àdhuc destructius. El mateix amb la nostra vida interior.

«No deixeu que caiguem en la temptació» no és una frase antiquada del Parenostre, és la constatació d’una realitat que com més sofisticada esdevé, més sofisticades esdevenen les temptacions. Els pares del desert, aquells monjos que convertien la seva vida en una reproducció de l’evangeli de les temptacions de Jesús en el desert, deien que la humilitat és l’única manera de vèncer Satanàs, o els dimonis, o les temptacions, el que a cadascú li plagui més. Si som realment humils gaudirem del que diu l’evangeli: «l’alimentaven els àngels».