LA FINESTRA

Com cada any he anat a Madrid a impartir unes classes de Franciscanisme. El convent és als afores. Aquest any m’han hostatjat al tercer pis. Quan he tancat la porta de la cel·la m’he quedat amb el pom de la porta a la mà i he hagut d’enginyar-me-les per poder obrir i tancar la porta sense queda tancat dins. La cadira era d’aquestes que, a vegades, regalen als frares d’alguna oficina que canvia el mobiliari. Tenia tot de dispositius que, lògicament, no funcionaven. He hagut de preparar les classes amb el respatller empenyent-me endavant, l’alçada massa amunt i el seient fent pendent cap endavant. En intentar obrir la persiana, aquesta es travava a cada pam que la movies i, a més, com he dit, al quedar al tercer pis havia de fer una autèntica excursió per anar a l’aula. Quan ja només faltava un dia em van canviar d’habitació, ja que venia un grup que feia uns dies de recés al convent i necessitaven aquella cel·la que jo ocupava fins aleshores. Vaig anar a parar al primer pis. El pany funcionava a la perfecció. La persiana era acabada de posar. La cadira senzilla i feta a la meva mida per treballar. I al trobar-me al primer pis l’aula em quedava a dos passos. Vaig pensar que em podien haver donat aquella cel·la ja a l’inici. Amb tot, aviat vaig adonar-me que hi havia una alternativa plantejada. Aquesta habitació era molt més còmoda, però la finestra tenia els vidres bisellats. Entrava claror, però no es veia res. En canvi, l’altra habitació tenia una vista àmplia. Es veien les muntanyes nevades, el cel ampli d’un blau fort i nítid, on molt sovint passaven ocells de tota mena.

Em sembla que el nostre temps ha optat per l’habitació còmode, on tot és a punt, encara que no s’hi vegi  l’horitzó. Hem suplert les finestres per pantalles. No necessitem les finestres. La finestra, com a màxim, et deixa veure el que t’envolta, però no més. En canvi, en una habitació còmoda sense finestra però amb pantalla estàs connectat amb tot el món. El que tens a prop és massa vulgar. Hem substituït el conèixer el veí per conèixer les estadístiques. No volem relacionar-nos amb el qui està al costat i parlem amb aquell que està a centenars de kilòmetres, que sempre ens sembla més interessant i, el que és més important, quan volem tallem i cliquem per parlar amb un altre. No volem finestres, volem pantalles. No volem els riscos de la relació. Les pantalles sempre es poden apagar i prou, no així aquell que està aquí al costat nostre.

El mateix hem fet amb Déu. Preferim una habitació sense finestres. Ara no es tracta tant de pregar com d’autoconèixer-se. No es tracta d’obrir-se a Déu, sinó de descobrir la nostra essència més profunda. Hem substituït l’escolta de la Paraula de Déu per llibres d’autoajuda. No es tracta d’obrir-se a la relació amb Déu, sinó d’entrar en mi mateix. I no vull dir que això sigui perjudicial, sinó que això no és pregària. Pregar és obrir les finestres de bat a bat a Algú que ve de fora. No es tracta de descobrir-me, sinó de relacionar-me amb Déu i amb Ell caminar i fer una història d’oblit de mi mateix i, així, aprendre a estimar.

“Tant de bo avui sentíssiu la seva veu, no enduriu els vostres cors”. Per tant, el salm ens diu que hi ha en nosaltres la capacitat d’escoltar Déu. Certament que dins nostre hi ha el ressò de les exigències familiars i socials, els tòpics de la nostra cultura, però enmig de tot hi ha una finestra oberta capaç d’escoltar Déu. Però també d’enduriment, com diu el salm, que fa impossible d’entrar “al seu lloc de repòs” com acaba dient el text. Entrar en el lloc de repòs que ens promet Jesús: “veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats i trobareu el repòs que tant desitgeu”. Qui escolta “avui” la veu de Déu experimenta aquest repòs. Cal obrir la finestra.

L’evangeli de Marc ens diu que els qui escoltaven Jesús quedaven estranyats “perquè parlava amb autoritat”. Què vol dir, aquí, que percebien aquesta autoritat? Crec, bàsicament, en dues coses. Primer, quan Jesús parla hom el reconeix. O sigui, certament que la seva paraula és alè d’aire fresc ple de novetat però, a la vegada, el reconeixem. És com diu dels dimonis que descriu el text “ja sabem qui ets, ets el Sant de Déu”. Fins els nostres dimonis el reconeixen. La part més malaltissa de nosaltres mateixos sap davant qui es troba. Sap que és veritat, que és la veritat. Nosaltres som els testimonis més irrefutables de què Ell és veritat, que és la veritat. El coneixem.

Però la seva autoritat, segons aquest text, ve sobretot perquè allibera, com diu el dimoni en el text “has vingut a destruir-nos”. I així és: “calla, i surt fora”, així de contundent és Jesús. En el precís moment que obres la finestra, la porta, i en el moment que hi confies, Ell allibera.

Ens allibera quan obrim la finestra, la porta i Ell ens fa sortir de nosaltres mateixos i ens constitueix en una porta oberta on tothom pot entrar, ser acollit, escoltat. I ens constitueix en profetes que han pujat a la muntanya santa tota ella abrandada en foc.