Dimecres, 11 de
febrer de 2015
Mare de Déu de
Lourdes
Gn 2,
4a-9.15-17/Sl 103/Mc 7, 14-23
El juliol de 2006, si no recordo malament (ara farà 9 anys), quan era
novici, vaig tenir l’oportunitat d’anar a Lourdes amb el P. Mateu. Fou el primer
dels meus dos únics viatges al santuari. I recordo la meva primera impressió en
veure desfilar tants malalts de tants països pels voltants de la gruta de
Massebielle. El que em va cridar la impressió també fou que cap d’ells anava
sol. Cada malalt tenia el seu acompanyant o acompanyants que l’ajudaven a
sentir-se còmode. De fet, a Lourdes, tot està pensat pels malalts: les
habitacions, els accessos al santuari, a les capelles... tot! Recordo que em va
venir un pensament: el cel no té perquè ser un lloc sense cecs, o coixos o
necessitats de tota mena... (tot i que la promesa és que allà no hi haurà cap malaltia,
ni plors, ni foscor de cap mena), sinó un lloc on tots ajuden a tots i els fan
sentir com a casa.
M’ha suscitat aquest record de fa anys la celebració avui de la Mare
de Déu de Lourdes, és clar, però també que coincideixi amb aquest text de
l’Evangeli de Marc que avui hem escoltat. Perquè en aquesta lectura continuada
que aquests dies estem fent de l’Evangeli Jesús, per fer efectiva i creïble la irrupció
del Regne enmig nostre, guareix malalts físics i malalts de l’esperit. Tot i
que aquests miracles tenen una perillosa seqüela: pensar que Déu és un menú
d’un programa d’ordinador qualsevol a qui se li dóna una ordre i obeeix. O,
com pensaven la gent del temps de Jesús que
Ell és el messies que els traurà les castanyes del foc quan vagin maldades. Però
totes dues coses revelen que hi ha quelcom que no està bé, que la nostra mirada
no és neta, que el nostre cor no pensa segons
Déu, per això Jesús convoca no sols els seus més íntims seguidors, sinó a
tots els que són en aquell moment amb Ell escoltant-lo, com ara avui escoltem
nosaltres la seva Paraula i ens diu: Escolteu-me
tots i enteneu bé això que us dic: Res del que entra dintre de l’home des de
fora no el pot contaminar... Només
allò que surt de l’home el contamina.
Escoltar i acollir aquesta Paraula de Jesús és començar a entendre
perquè, tot sovint, les guaricions físiques de Jesús eren precedides o seguides
d’un: La teva fe t’ha salvat... o Els teus pecats han estat perdonats.
Jesús ens posa de relleu que hi ha una malaltia greu, molt greu, a la qual
normalment no fem cas, per la qual sovint mai no demanem la guarició i que mai
no és evident en els santuaris més visitats de casa nostra o de l’estranger,
Lourdes inclòs: la malaltia del nostre
cor. Allà on diu Jesús que surten els
pensaments dolents que porten a cometre fornicacions, robatoris, assassinats,
adulteris, estafes, maldats, enganys, indecències, enveges, insults,
arrogància, ximpleria... El niu de la divisió de l’home contra Déu, contra
l’home i contra la natura que ens envolta.
Demanem-li a Déu avui, en aquesta Eucaristia, pels malalts físics que
coneixem i pels qui els cuiden, perquè mai no els manqui el consol de l’Esperit
i la presència d’una mà amiga. Però demanem-li també pel nostre cor, que cada
cop més estigui lliure d’allò que l’encadena a aquest sistema de coses i es
vagi omplint dels sentiments que tingué el mateix Senyor Jesús: de la seva
humilitat, de la seva paciència, del seu amor per tothom sense fer-ne
diferències que el portà a fer-se home i morir en creu. Senyor, fes que del nostre cor sorgeixi tot allò que es troba en
consonància i en unitat amb Tu!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada