“Què discutíeu pel camí?”, preguntà Jesús als deixebles. Ells van
callar, imaginem que avergonyits, car després de l’anunci de la mort del seu
mestre debatien sobre qui ocuparia el seu lloc.
Podem qualificar de deplorable la conversa mig amagada dels deixebles sobre qui
seria el més important. També són deplorables les discussions, les pugnes i les
desqualificacions sobre qui ocuparà un nou càrrec en una empresa, en
l’administració (municipal, nacional o estatal), en un club esportiu, en una
universitat, en un partit polític, en una entitat cultural de prestigi, i àdhuc
en l’àmbit eclesial.
La cobejança, la cobdícia, l’enveja, o també la presumpció -individuals o d’un col·lectiu-
ens neutralitzen la sensibilitat, la intel·ligència i la fe, endinsant-nos per
camins que ens portaran indefectiblement al rebuig, a la desunió, i fins i tot,
a l’enfrontament. L’altre i els altres deixaran de ser germans, companys,
amics, veïns o compatriotes per esdevenir contrincants.
En l’evangeli Jesús no moralitza ni
recrimina aquest malaurat instint humà; el recondueix sàviament en positiu: “Qui
vulgui ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots”. Ser
servidor dels altres és, segons l’evangeli, l’única manera de positivitzar els
afanys desmesurats e irreflexius d’ocupar llocs importants per seure a la
poltrona. Assumir la rellevància pública com un compromís sense reserves al
servei dels altres neutralitza la gran
temptació d’aprofitar-se del càrrec en benefici propi. Ser servidor és el
veritable sentit d’ocupar llocs destacats que contribueixen a la bona marxa de
la societat i de l’Església.
“Qui acull un d’aquests nois perquè porta el meu nom m’acull a mi”, diu
el Senyor. Per a un seguidor de Jesús, la cura delicada dels qui no compten té
un valor afegit: en ells trobem la persona de Crist. Tot un misteri a
descobrir, tota una joia indescriptible a experimentar, molt més gran que el
plaer de sentir-se adulat i reconegut ocupant càrrecs importants.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada