SENTIR I ESCOLTAR

EL CRIT d'Edvard Munch

Diumenge XXII, 2 de setembre de 2012

Dt 4, 1-2.6-8/Sl 14/Jm 1, 17-18.21b-22.27/Mc 7, 1-8.14-15.21-23

Hi ha dos verbs que fem servir en la nostra llengua que, en el fons, són sinònims, però que tenen el seu matís diferent prou important: sentir i escoltar.

Sentir, a no ser que tinguem algun problema d’oïda, ho fem de forma natural, ens permet captar els sons que hi ha al nostre voltant cosa que és important perquè ens pot estalviar algun ensurt, com per exemple el que ens passaria de no sentir que s’apropa un cotxe a l’hora de travessar un carrer.

Escoltar, en canvi, té un matís diferent. És sinònim de sentir però implica una intencionalitat de part nostra per a parar atenció en allò que rebem a través de l’oïda. Hi entra en joc la nostra voluntat. Ja ho diem sovint d’algú a qui no hem fet massa cas: Perdona, perquè t’he sentit, però no t’he escoltat.

Justament la primera lectura penso que ens posa en guàrdia sobre la importància d’aquest verb escoltar quan Moisès diu al poble: Ara, Israel, escolta els decrets i les prescripcions que avui us ensenyo, i compliu-los.

El verb escoltar és un dels més importants i repetits de la Bíblia, tant és així que la mateixa confessió de fe jueva, el Shema’ (literalment: “Escolta!”) comença així: Escolta, Israel, el Senyor, el nostre Déu; el Senyor, és u. Perquè a la Bíblia hi ha un pressupòsit important de fons i és que DÉU PARLA, que Déu té intenció de REVELAR la seva voluntat i de REVELAR-SE personalment a tot home i dona d’aquest món. Per això mateix aquesta Paraula que Ell ens adreça ha de ser escoltada voluntàriament i acollida (Ell mai no la imposarà, ens vol lliures!!!). Sols quan aquesta Paraula sigui escoltada i acollida podrà ser correctament complida, és a dir, posada en pràctica.

Jesús en l’Evangeli torna ha aparèixer dur amb els fariseus i els mestres de la Llei. I, en principi, sorprèn aquesta duresa, perquè fariseus i mestres de la Llei són experts en complir fil per randa el que mana Déu a la Llei de Moisès. Si són alguna cosa són complidors estrictes de la Llei... sols que Jesús revela (i per fer-ho pren una autoritat de la mateixa Escriptura, una cita del profeta Isaïes) revela, dic, la tendència fonda del nostre cor: som persones capaces de complicar-nos la vida amb compliments legalistes de tot tipus de doctrina (sigui aquesta del color o la tendència que sigui), perquè ens resulta més fàcil deixar-nos portar per formes externes que ens donin una pàtina de complidors i religiosos, que no de deixar-nos transformar, convertir fondament per la mateixa Paraula de Déu.

Aquesta conversió és tota una feina, sovint difícil i de llarga durada, perquè significa acollir una Paraula que ens pot dir (i molt sovint és justament el que fa) que la nostra idea de Déu és totalment equivocada i que l’hem de canviar segons, no les nostres dèries o les modes del nostre voltant, sinó segons el Déu i Pare del cel que ens mostra Jesús de Natzaret amb la seva manera de viure, de donar-se, de morir.

Així Jesús revela que ens cal no sentir, sinó escoltar, posant tot el que puguem de la nostra part, aquesta Paraula que a través de l’Esperit Sant té el poder de canviar el nostre cor de soca-rel, de transformar-lo, de guarir-lo; perquè les formes i les paraules tenen el seu lloc i el seu sentit, però poden emmascarar el més fi egoisme, la més subtil mesquinesa, poden amagar un cor malalt segons Déu.

En aquesta Eucaristia deixem-nos novament interpel·lar per aquest Jesús, la Paraula definitiva de Déu, que vol donar-nos un cor nou, unes oïdes atentes, uns llavis que realment honorin Déu, potser no amb grans paraules ni gran obres, però sí amb paraules senzilles i obres modestes que surtin d’un cor net.