Algun filòsof del s. XIX (no recordo quin) va
dir que el cristianisme era el platonisme per al poble. El platonisme, com
recordareu, divideix la realitat en dos nivells: un món d’idees universals,
espiritual, i un món físic, imperfecte, inferior, que reflecteix aquestes
idees. L’ésser humà, gràcies al coneixement, ha d’anar ascendint gradualment
del món físic al món intel·lectual, que és el que realment val. És una
filosofia intel·ligent: qualsevol científic creu que hi ha unes lleis universals,
bàsicament matemàtiques, abstractes, que es compleixen fil per randa en la
realitat física, i que, en bona part, avancem en la comprensió a mesura que
avancem en l’abstracció.
La fe cristiana, per a molts, sembla que
comparteix amb el platonisme aquesta mena de prioritat de les coses
espirituals. La insistència en el valor de la pregària, la recomanació del
dejuni, la temprança i la castedat amb tots els seus nivells de realització, la
preeminència donada a un Déu al qual cal estimar
sobre totes les coses, semblarien apuntar cap aquí. I això topa amb el
pensament de la nostra època, que s’entén ella mateixa en part com un moment de
revalorització del cos (i si no mireu quantes propagandes es dediquen a
productes de bellesa i a menjars).
Personalment crec que aquesta versió del
cristianisme està esbiaixada. De fet, el dejuni o la castedat són bàsicament
activitats del cos. Sant Pau dirà que el nostre cos és temple de l’Esperit
Sant. La fe cristiana, contra el que se sol dir, dóna un gran valor al cos, li
reconeix una gran dignitat i promociona en ell capacitats, com la de
l’autodomini o la contenció, molt menystingudes avui.
Parlo del cos perquè l’evangeli d’avui sembla
posar molt especialment l’accent en aquesta dimensió tan física. Jesús a
vegades cura només amb la paraula, o fins i tot a distància. En aquest evangeli
(Mc 7, 31-37), però, fa tota una mena de ritual que inclou escopir, tocar i
sospirar. Ens posa davant dels ulls d’una manera impactant la gran veritat de
la nostra fe: que Déu ha vingut en un cos com el nostre, que ha caminat per la
nostra terra, que ha volgut poder ser tocat, escoltat, vist. Que ha buscat
d’entrar en relació amb nosaltres a través del nostre cos.
El cristianisme serà sempre, doncs, una fe que
valora la nostra part física. Encara ara, creiem que Déu es relaciona amb
nosaltres a través dels sagraments, que inclouen sempre aquesta dimensió, sigui
a través de l’aigua, de l’oli, de la imposició de mans, o de la relació
conjugal. Especialment en l’eucaristia, la fe de l’Església, mirant de definir
allò que celebrem, arriba a dir que el pa que consagrem, malgrat que conserva
totes les propietats del pa, ja no ho és pròpiament, sinó que és Jesucrist
mateix, que continua volent entra en relació amb nosaltres essent vist, tocat,
fins i tot menjat.
Això val també a l’hora de parlar de la vida cristiana. Enfront de
l’amor platònic, que consisteix en admirar, més enllà de les coses i de les
persones, el Bé i la Bellesa
que reflecteixen, Déu, a l’evangeli, ens demana que l’estimem amb el cos,
donant menjar a qui té gana, vestint el despullat, acollint el foraster. Sense
negar aquesta dimensió vertcal de l’amor, que s’adreça ja no a una idea
abstracta, sinó a Déu, podríem definir l’amor en clau cristiana bàsicament com
un cansar-se per algú, gastar les pròpies energies en benefici d’un altre, ja
sigui actuant, ja sigui patint. Tant pel que ve d’Ell a través dels sagraments,
com pel que li responem a través de les nostres accions, doncs, la nostra
relació amb Déu té sempre com a lloc privilegiat el nostre cos, que troba així
la seva autèntica dignitat.
(Homilia del diumenge XXIII durant l'any, 9 de setembre de 2012)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada