Dimarts VI de
Pasqua, 7 de maig de 2013
Ac 16, 22-34/Sl
137/Jn 16, 5-11
Us convé que me’n vagi, diu Jesús als seus deixebles. I un pot
posar-se en la pell d’ells, dels deixebles (que han passat de verdes i de
madures amb el seu Mestre, que han tingut una relació d’amistat fonda, íntima...)
i sentir la seva tristesa. ¿Com no la podrem entendre, aquesta tristesa de
l’amic que marxa lluny, si també nosaltres ens hem posat tristos quan hem
acomiadat un amic, un familiar, algú estimat sabent que tardarem molt de temps
en tornar-lo a veure?
Però, llegint la primera lectura, la del llibre dels Fets dels Apòstols (que Lluc va voler
escriure com un testimoni de l’obra de l’Esperit Sant en l’Església), no sols
ho podem entendre; sinó, fins i tot, podem donar gràcies de la partença del
Mestre i de l’enviament de l’Esperit Sant promès sobre els deixebles.
Sense l’Esperit, com seria possible que trobéssim Pau i Siles cantant al fons de tot de la presó amb els peus engrillonats després d’haver
estat apallissats de valent?
Sense l’Esperit, com podria haver-se produït el miracle que fes que l’escarceller (que veia en Pau i Siles uns
enemics) esdevingui un amfitrió (que
veu ara en els apòstols uns germans) i que el suïcida, algú abocat a la mort, esdevingui salvat, algú ple de vida?
Perquè l’escarceller, un cop convertit a Déu, és capaç de tenir
misericòrdia dels mateixos homes que abans havia engarjolat i engrillonat, tot
rentant-los ara les ferides. I esdevé amfitrió quan és capaç no sols
d’haver-los tret de la presó, sinó també de fer-los pujar a casa, de parar-los
taula i de celebrar amb tota la família
l’haver cregut en Déu. Em demano si nosaltres, amb les nostres obres, fem
visible, com l’escarceller salvat, aquest Esperit que ens ha estat donat, que
ens ha passat de mort a vida, que ens ha donat la dignitat de fills.
D’una forma misteriosa, però ben real, s’ha fet palès en l’escarceller
i la seva família allò que avui hem demanat per a nosaltres en la pregària en què començàvem aquesta
Eucaristia: Oh, Déu, feu que el vostre
poble exulti sempre de veure’s espiritualment rejovenit: que els qui ara s’alegren de sentir-se restituïts a
la dignitat de fills esperin el dia
de la resurrecció amb l’esperança segura del goig etern.
Aquesta nostra celebració d’ARA apunta també a AQUEST DIA en què
esperem, com diem després de recitar junts el Parenostre, l’acompliment de
la nostra esperança, la manifestació de Jesucrist, el nostre Salvador, el
dia en què serà Ell mateix qui ens pararà taula i celebrarem tots junts el goig
de ser germans.
Sí, certament, com diu Jesús, us
convé que me’n vagi, perquè aquest miracle del pas de mort a vida i
d’altres miracles que es donen i es donaran en les nostres vides siguin realitat,
una realitat que ningú mai no ens podrà prendre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada