US CONVÉ QUE ME'N VAGI...

Dimarts VI de Pasqua, 7 de maig de 2013

Ac 16, 22-34/Sl 137/Jn 16, 5-11

  

Us convé que me’n vagi, diu Jesús als seus deixebles. I un pot posar-se en la pell d’ells, dels deixebles (que han passat de verdes i de madures amb el seu Mestre, que han tingut una relació d’amistat fonda, íntima...) i sentir la seva tristesa. ¿Com no la podrem entendre, aquesta tristesa de l’amic que marxa lluny, si també nosaltres ens hem posat tristos quan hem acomiadat un amic, un familiar, algú estimat sabent que tardarem molt de temps en tornar-lo a veure?

Però, llegint la primera lectura, la del llibre dels Fets dels Apòstols (que Lluc va voler escriure com un testimoni de l’obra de l’Esperit Sant en l’Església), no sols ho podem entendre; sinó, fins i tot, podem donar gràcies de la partença del Mestre i de l’enviament de l’Esperit Sant promès sobre els deixebles.

Sense l’Esperit, com seria possible que trobéssim Pau i Siles cantant al fons de tot de la presó amb els peus engrillonats després d’haver estat apallissats de valent?

Sense l’Esperit, com podria haver-se produït el miracle que fes que l’escarceller (que veia en Pau i Siles uns enemics) esdevingui un amfitrió (que veu ara en els apòstols uns germans) i que el suïcida, algú abocat a la mort, esdevingui salvat, algú ple de vida?

Perquè l’escarceller, un cop convertit a Déu, és capaç de tenir misericòrdia dels mateixos homes que abans havia engarjolat i engrillonat, tot rentant-los ara les ferides. I esdevé amfitrió quan és capaç no sols d’haver-los tret de la presó, sinó també de fer-los pujar a casa, de parar-los taula i de celebrar amb tota la família l’haver cregut en Déu. Em demano si nosaltres, amb les nostres obres, fem visible, com l’escarceller salvat, aquest Esperit que ens ha estat donat, que ens ha passat de mort a vida, que ens ha donat la dignitat de fills.

D’una forma misteriosa, però ben real, s’ha fet palès en l’escarceller i la seva família allò que avui hem demanat per a nosaltres en la pregària en què començàvem aquesta Eucaristia: Oh, Déu, feu que el vostre poble exulti sempre de veure’s espiritualment rejovenit: que els qui ara s’alegren de sentir-se restituïts a la dignitat de fills esperin el dia de la resurrecció amb l’esperança segura del goig etern.

Aquesta nostra celebració d’ARA apunta també a AQUEST DIA en què esperem, com diem després de recitar junts el Parenostre, l’acompliment de la nostra esperança, la manifestació de Jesucrist, el nostre Salvador, el dia en què serà Ell mateix qui ens pararà taula i celebrarem tots junts el goig de ser germans.

Sí, certament, com diu Jesús, us convé que me’n vagi, perquè aquest miracle del pas de mort a vida i d’altres miracles que es donen i es donaran en les nostres vides siguin realitat, una realitat que ningú mai no ens podrà prendre.