En el palau de la Virreina, en
plenes Rambles barcelonines, hi ha exposada la gegantona Laia evocant la màrtir
santa Eulàlia, una figura amb cara d'adolescent que sosté la palma i unes aspes
com a signes del martiri. Avui ha sortit al carrer en l'entorn de la festa
major d'hivern per fer el seu ball tradicional. És una geganta
juvenil, respectuosa amb la tradició, que ha estat dissenyada per fer festa al
carrer.
Seguint per Ciutat Vella,
entrant a la catedral, i baixant les escales que duen a la cripta hi trobarem el
magnífic sepulcre d'alabastre de Santa Eulàlia. És un espai de veneració de la
màrtir en un entorn destacat i privilegiat que convida a la pregària i a la
devoció religiosa.
La tradició situa els orígens
de santa Eulàlia a Sarrià, concretament al desert de Sarrià, on els caputxins construïren
el seu primer convent en la península ibèrica a principis del segle XVII, dedicant
la seva església a la màrtir. D'aquesta tradició sarrianenca en queda una pedra
blanca, que trobareu a la sortida de l'església, discretament ubicada rere una
de les columnes que sostenen el cobert de d'entrada. La tradició diu que la
màrtir utilitzava la pedra per pujar a la cavalcadura atesa la seva curta edat.
És un vestigi que més enllà de cercar historicitats, serveix per
reviure testimoniatges de vida cristiana genuïna enmig d'adversitats i
persecucions.
El martiri de santa Eulàlia,
injust com tots els martiris, en aquest cas aplicat a una adolescent que segons
la tradició tenia 13 anys, ens fa pensar en el martiri que sofriren nenes, adolescents
i dones a primers de desembre en esclatar una bomba en una església copte al
Caire, en plena celebració. Recordem especialment la Maggie, la nena de 10 anys
(3 menys que Eulàlia), en coma per l'explosió i que moria dies després. Una
bomba enmig d'una església és un mètode modern de martiri, igual de cruel que
els antics, on sembla inicialment que el mal sigui el guanyador i el bé el
perdedor, però que la història creient s'encarrega de transformar, perpetuant
el record d'uns i oblidant la crueltat d'altres. ¿Qui recorda els governants
que van ordenar el martiri d'Eulàlia enllà que ho consultem en un llibre? Però
el nom d'Eulàlia ha romàs com part de la nostra història barcelonina.
Déu no abandona els qui li
són fidels, malgrat sembli que en aquest món siguin els perdedors. La darrera
paraula sempre la té Ell, transformant la realitat. Per això les lectures d'avui
ens conviden a la confiança, a no abaixar la guàrdia, a viure la nostra fe atents
i convençuts.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada