diumenge, 12 de febrer del 2017

Santa Eulàlia 2017

En el palau de la Virreina, en plenes Rambles barcelonines, hi ha exposada la gegantona Laia evocant la màrtir santa Eulàlia, una figura amb cara d'adolescent que sosté la palma i unes aspes com a signes del martiri. Avui ha sortit al carrer en l'entorn de la festa major d'hivern per fer el seu ball tradicional. És una geganta juvenil, respectuosa amb la tradició, que ha estat dissenyada per fer festa al carrer.

Seguint per Ciutat Vella, entrant a la catedral, i baixant les escales que duen a la cripta hi trobarem el magnífic sepulcre d'alabastre de Santa Eulàlia. És un espai de veneració de la màrtir en un entorn destacat i privilegiat que convida a la pregària i a la devoció religiosa.

La tradició situa els orígens de santa Eulàlia a Sarrià, concretament al desert de Sarrià, on els caputxins construïren el seu primer convent en la península ibèrica a principis del segle XVII, dedicant la seva església a la màrtir. D'aquesta tradició sarrianenca en queda una pedra blanca, que trobareu a la sortida de l'església, discretament ubicada rere una de les columnes que sostenen el cobert de d'entrada. La tradició diu que la màrtir utilitzava la pedra per pujar a la cavalcadura atesa la seva curta edat. És un vestigi que més enllà de cercar historicitats, serveix per reviure testimoniatges de vida cristiana genuïna enmig d'adversitats i persecucions.

El martiri de santa Eulàlia, injust com tots els martiris, en aquest cas aplicat a una adolescent que segons la tradició tenia 13 anys, ens fa pensar en el martiri que sofriren nenes, adolescents i dones a primers de desembre en esclatar una bomba en una església copte al Caire, en plena celebració. Recordem especialment la Maggie, la nena de 10 anys (3 menys que Eulàlia), en coma per l'explosió i que moria dies després. Una bomba enmig d'una església és un mètode modern de martiri, igual de cruel que els antics, on sembla inicialment que el mal sigui el guanyador i el bé el perdedor, però que la història creient s'encarrega de transformar, perpetuant el record d'uns i oblidant la crueltat d'altres. ¿Qui recorda els governants que van ordenar el martiri d'Eulàlia enllà que ho consultem en un llibre? Però el nom d'Eulàlia ha romàs com part de la nostra història barcelonina.

Déu no abandona els qui li són fidels, malgrat sembli que en aquest món siguin els perdedors. La darrera paraula sempre la té Ell, transformant la realitat. Per això les lectures d'avui ens conviden a la confiança, a no abaixar la guàrdia, a viure la nostra fe atents i convençuts.