El dimarts prop passat per primera vegades després de 89 anys va aterrà l’avió del Tibidabo. Per reparar-la i actualitzar-la. Va ser construïda l’any 1928, i, després va ser col·locat com una de les atraccions més emblemàtiques del parc d’atraccions. Sobre el seu eix fixa ha anat girant,quasi sense interrupcions, durant tots aquests anys. Atracció típica i pacífica en la que han passat generacions fent-se la foto típica al baixar de l’aparell. Malgrat els anys, i que no és una atracció especialment emocionant, ha mantingut un nombre suficient de clients. Tot i ser un aparell amb poca capacitat, aquest darrers 5 anys l’han utilitzat més de mig milió de persones.
He llegit que durant aquests anys que ha girat sobra el seu eix ha recorregut els quilometres equivalents a vint voltes al voltant de la terra...però malgrat això és la mateix lloc. Això m’ha fet pensar en tantes vides ( que podem ser nosaltres mateixos) que hem voltat, com l’avió del Tibidabo, sobre nosaltres mateixos. Sols preocupats per un únic tema: jo. No hem parat de donar voltes sobre nosaltres mateixos i després d’anys i anys, no ens hem bellugat de lloc, atrets, com un iman, sobre l’únic tema que ens interessa. La meva salut, la meva economia, la meva felicitat...I no ens hem mogut i hauríem pogut donar 20, 100 vegades la volta a la terra. Més, ens hauríem pogut endinsar-nos en mil mons diferents de nosaltres. Hauríem pogut enlloc de rodar sobre nosaltres mateixos obrir-nos als altres. Descobrir mons diferents, maneres de veure i viure la vida que ens haurien fet sortir de nosaltres mateixos i fer de la relació amb l’altre el centre. Sortir del nostre infern amb olor de resclosit, cridats, com estem per ser per els altres.
És l’aventura que ens proposa el profeta Isaïes: “ comparteix el teu pa amb el qui passa fam...llavors esclatarà en la teva vida una llum com la del matí, i es tancaran a l’instant les teves ferides; tindràs per avantguarda la teva bondat i per reraguarda la Glòria del Senyor...s’omplirà de llum la teva foscor”.
I per compartir no cal ser ni ric ni savi ni poderós. Sinó tot el contrari. Així ens ho diu sant Pau: “No us vaig anunciar el misteri de Déu amb el prestigi de l’eloqüència i de la saviesa...Em vaig presentar davant vostre feble, esporuguit i tremolós “ i és que predicava Jesucrist, pobre i crucificat: “Entre vosaltres no vaig voler saber res més que Jesucrist, i encara clavat a la creu. “
I és Jesucrist, pobre i crucificat, el que portem com l’únic tresor amagat i ofert a tothom: Ell és la llum que esvaeix les meves tenebres, la Glòria de Déu a qui es referia Isaïes. És Ell el qui guareix les nostres ferides. És Ell qui fa de nosaltres llum que il·lumina tota la casa. És Ell a qui hem deixat entrar i fer estada en nosaltres qui ens fa instruments de pau, és Ell qui ens fa nets de cor, qui fa que les nostres obres ( i de nosaltres mateixos) sal de la terra i llum del món.
No hem d’amagar aquesta llum per vergonya o por. O per una preocupació sobre nosaltres mateixos. Hem de deixar de girar sobre nosaltres mateixos i anar a raure sempre al mateix lloc, com l’avió del Tibidavo, que té molts clients, massa. Som enviats a recórrer tota la terra sabem que tenim entre les mans el misteri de la Glòria de Déu: Jesucrist; mort i ressuscitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada