SER HABITATS... SEMPRE!

Diumenge VI de Pasqua, 25 de maig de 2014

Ac 8, 5-8.14-17/Sl 65/1 Pe 3, 15-18/Jn 14, 15-21

Sovint, quan haig de celebrar un bateig m’agrada recordar als presents que el veritable protagonista del ritu que anem a fer és Jesús mateix, saber que Ell hi és present, que Ell és el garant d’allò que anem a celebrar (el nou naixement en Crist de l’infant que serà batejat) i ho faig recordant als presents que, quan hem entrat a l’església, aquesta no era buida, sinó habitada. Habitada per la presència real de Crist Eucaristia en el Sagrari. Quan entrem en una església cristiana aquesta MAI NO ESTÀ BUIDA, no és un espai buit i impersonal, és un espai SEMPRE habitat, acollidor.

Aquests dies de Pasqua estem recordant diumenge rere diumenge a través del senzill ritu de l’aspersió amb l’aigua beneïda (sigui al començament de la nostra celebració tot substituint l’habitual acte penitencial, sigui en la recitació del Credo) el nostre baptisme. Fent-ho, seria bo que recordéssim que aquest baptisme nostre és el sagrament que ens ha fet fills i filles de Déu, que ho som per adopció i que aquells damunt dels quals ha estat invocat l’Esperit del Senyor són SEMPRE habitats per Ell. És una de les raons que fa que el bateig no s’hagi de repetir. I és bo recordar aleshores que és molt diferent ser HABITATS per l’Esperit Sant que ser-ne POSSEÏTS. Perquè som habitats per l’Esperit de Déu podem fer les seves obres; però perquè no som posseïts per Ell, perquè Ell no ens força a res, també podem fer (i sovint, de fet, ho fem) obres que es desdiguin d’allò que professem.

Ser habitats per Déu mateix, que Déu s’avingui a fer estada en nosaltres convertint-nos en el seu Temple, en el seu Sagrari ambulant, és una responsabilitat de la qual sovint fugim perquè potser ens fa por de pensar les conseqüències que això ha de tenir per a la nostra vida. Avui, a la pregària col·lecta, en començar la nostra celebració, però, li hem demanat una cosa ben concreta: Déu totpoderós, feu que sense minvar en el fervor celebrem aquest temps de joia en honor del Senyor ressuscitat, perquè el misteri que anem recordant es manifesti SEMPRE en les nostres obres.

Indirectament li estem demanant que esdevinguem com el diaca Felip en la primera lectura, algú que sembri alegria, goig, pau; d’esdevenir agents de guarició. No debades hem escoltat que la gent d’aquella província se n’alegrà molt de la seva arribada. Indirectament li estem demanant que esdevinguem allò que diu Pere a la segona lectura: homes i dones SEMPRE apunt per donar una resposta a tothom que ens demani la raó de l’esperança que tenim; però fent-ho serenament i amb respecte. Sabent el que creiem i per què, però no volent convèncer ningú, sinó com aquell que comparteix l’alegria d’una bona notícia que no és només per a mi, sinó per a tothom qui tingui orelles per escoltar i escolti.

Habitats per Déu mateix. I això segons la promesa que hem escoltat a l’Evangeli d’avui de llavis del mateix Jesús abans de la seva passió i mort: Jo pregaré el Pare que us donarà un altre Defensor, l’Esperit de la veritat, perquè es quedi amb vosaltres per SEMPRE.

Sabent-nos habitats per Déu mateix farem bé de demanar-nos: ¿Què li deixo a Ell que faci amb mi perquè els altres en donin gràcies? ¿El que jo faig, el que jo dic, fa veure Jesús viu i actiu enmig del nostre món? Que avui puguem respondre aquestes preguntes amb sinceritat davant Déu, el Pare de la misericòrdia.