VOLS QUE TENS RAÓ D’ ENFADAR-TE TANT?

Diumenge, pel matí, vaig anat a dir la Missa a Sant Martí del Montnegre. Vaig sortit del convent d’Arenys de Mar amb presses, havia hagut de fer més coses de les que podia. Quan vaig arribat a Arenys de Munt m’he trobat un control de policia que m’ha impedit continuar el camí. Hi havia una prova esportiva de no sé quina cursa. Quan li he preguntat al policia quina alternativa hi havia per anar en direcció a Sant Celoni m’ha dit que  anés fins a Mataró (a 11 kilòmetres) i d’allí agafés la C-60, em dirigís fins a l’entrada de Granollers, i per l’autopista tornés a girar cap a Sant Celoni. Total, quasi 30 kilòmetres més, i a més, a pagar l’autopista. Vaig mirar el rellotge i vaig calcular...amb prou feines arribaria. Automàticament em vaig posar de mal humor, que es va acabar d’encendre quan després de fer tota la volta em vaig trobar que en prendre finalment el camí de terra, (uns 10 kilòmetres) hi havia una cua de 5 cotxes que a més d’aixecar un gran núvol de pols anaven a 15 Kilòmetres per hora com a màxim. M’anava encenent i a més... em sentia culpable. En aquest estat d’ànim, ¿com podria predicar sobre el text de l’Evangeli de Joan: “que els vostres cors s’asserenin, confieu en Déu, confieu també amb mi”?

Vaig mirar el text original. El verb grec que hi ha sota de la traducció es podria traduir més literalment per “no us inquieteu”, si no fos que el verb inquietar-se en català no té els matisos que té en el text grec del Nou Testament. El verb apareix 18 vegades en el Nou Testament, 11 de les quals en els evangelis i d’aquest 6 en l’Evangeli de Joan. Per tant és un terme que empra sobretot Joan. I tot i que el sentit literal vol dir moure’s, agitar-se (és el que l’Evangeli de Joan diu de les aigües, aigües que es mouen), Joan fa servir aquest verb per parlar de l’agitació interior, del cor de les persones, sobretot de Jesús. En el capítol 11 parla que Jesús s’estremeix, es commou, plora per la mort de Llàtzer i en veure el dolor de la gent. També en el capítol 12 Jesús es commou, s’estremeix en la perspectiva de la seva passió i mort (el que els sinòptics diuen “tinc una tristor a l’ànima com per morir-me”). Jesús s’inquieta, s’altera emocionalment com nosaltres. Crist  no sols s’ha fet un de nosaltres i ha passat el mateix que qualsevol de nosaltres sinó que té els mateixos sentiments que nosaltres. Allò que tenim més a prop nostre, els sentiments, també els compartim amb el Senyor. Ara bé, ell a l’hora, sense deixar aquests sentiments, tenia una confiança que tot ho agombolava. És el que veiem en la Primera carta de Pere: “Ell no obrava amb violència, quan l’insultaven no responia insultant, quan el turmentaven, no responia amb amenaces, sinó que confiava la seva causa a Aquell que judica amb justícia”.

Aquests dies s’està celebrant el centenari del Greco, aquest gran pintor. En el nostre convent d’ Olot, a la sagristia, hi havia una de les seves pintures més conegudes, que ara, després de l’exclaustració del segle XIX, està a la parròquia de sant Esteve d’Olot. Aquí en tenim una còpia al baixar a la cripta. Representa Jesús portant la creu. Si un el mira, no hi veurà un rostre ensangonat, ni triturat pel dolor, sinó més aviat serè, abraçant la creu més que suportant-la.  La mirada es veu trasbalsada, fins entelada pel plor, però a la vegada serena, confiada. Està aixecada cap al cel, cap al Pare. “Jo no estic mai sol”. Aquesta pintura veu la mirada de Crist cap al Pare i des del Pare. Aquesta pintura és una mirada des de la Resurrecció. És el que intenta l’evangeli de sant Joan que hem llegit, fent-nos veure la passió des de la resurrecció, fent-nos veure la nostra vida des de la resurrecció.

“Que els vostres cors s’asserenin. Confieu en Déu, confieu també en mi”. Això és el que ens vol transmetre Jesús: confiança. “A casa del meu Pare hi ha lloc per a tots”. Així com Jesús està en el Pare i el Pare en Ell, nosaltres estem en Jesús i Jesús en nosaltres. És el que intenta representar el Greco, hereu de les icones de l’Església d’orient: veure la vida amb els ulls del Ressuscitat.

Tres coses voldria subratllar. Primer que Déu , encarnant-se ha sentit el que nosaltres sentim. Les mateixes angoixes i inquietuds, i vol que sentim el que Ell sent, com diu la carta als Filipencs: “Tingueu els mateixos sentiments que Crist”. Segon, que mirant la creu Jesús m’ensenya a sofrir. O sigui, que hi ha coses per les quals, veient-lo a la creu, queda ridícul inquietar-se (com que hi hagi una carretera tallada i puguis fer tard...). En canvi hi ha coses de les que passo de llarg i que ell va assumir en la seva mort i que sí que valdria molt que m’inquietés i m’ocupés. I tercer, que cal escoltar-lo i acollir la seva paraula: “Que els vostres cors s’asserenin, confieu en Déu, confieu, també, en mi”.

Sant Pere ens diu “acosteu-vos al Senyor”. De fet és Ell qui ve i qui s’acosta a nosaltres, qui fa de nosaltres un temple, un tabernacle de la seva presència enmig del món. Déu ha fet de nosaltres “un poble escollit, un reialme sacerdotal, una nació sagrada”.

Els creients, doncs,  hem d’aportar raons per confiar, raons per viure, raons reals, com pedres que construeixen un món on hi hagi lloc per a tots. Estem enviats al món per fer nostres les preocupacions de tothom, per veure-ho tot amb els ulls del Ressuscitat .