Som uns llunàtics

El dia en què començava el Concili Vaticà II es van congregar a Roma milers de persones per fer-s’hi presents en aquell moment històric. El papa Joan XXIII, abans d’anar a dormir, va mirar per la finestra i veient tants fidels reunits va sortir al balcó i va improvisar el famós Discurs de la Lluna. Mirant cap a la Lluna, el papa va dir “fins la Lluna ha corregut, mireu-la allà dalt, per mirar des d’allà aquest espectacle”. L’espectacle era el començament del Concili i la joia i expectació que aquest despertà.

Era l’octubre de 1962, encara l’home no havia arribat a la Lluna. Quedava lluny el 1969. A partir d’aquell any la Lluna ha tingut no sols la visita de l’home, sinó de mils d’artefactes que han omplert la Lluna d’escombraries: fragments de satèl·lits, restes de coets, sondes, medalles, una estàtua commemorativa, banderes, tres càmeres fotogràfiques, dues pilotes de golf, una fotografia de família, una agulla i una ploma de falcó... que se sàpiga.

La Lluna sempre ha estat una imatge de l’Església i així ho han representat molts retaules i pintures antigues. I la Lluna representa l’Església perquè no té llum pròpia, reflecteix la llum del Sol enmig de la nit. Això és l’Església, això som la comunió dels creients en Crist, com un mirall que en la fosca del món reflecteix, no la pròpia llum, sinó la de Crist, el Sol que ve del cel.

Però la Lluna té les seves variacions. Ara creix, ara minva, ara és plena, ara no es veu. I, a més, ara s’està omplint d’escombraries. D’aquesta manera també esdevé un signe de l’Església amb els seus moments bons i de plenitud i els seus moments minvants i de decreixement. Que, com la Lluna, a través del temps s’ha omplert d’escombraries. I tot això fa que el Sol, que és Crist, no sempre es reflecteixi en tota la seva nitidesa, que la fosca no s’esvaeixi i sigui difícil de trobar el camí enmig de la nit.

Però hem de recordar que no és la Lluna la que és la llum. És el Sol, encara que no es vegi, el que il·lumina la nit. Per això es tracta sobretot de deixar que el Sol, que és Crist, es reflecteixi, brilli. Encara que aquest brillar del Sol posi més en evidència la brutícia de la Lluna.

Certament que la comunitat de Jerusalem de què ens parla els Fets del Apòstols és un dels moments de plenitud i és un referent constant. On els creients vivien units amb un sol cor i una sola ànima i tot ho tenien en comú i eren unànimes en la pregària. Però ho era perquè “partia el pa”, perquè Crist hi era, no sols com a punt de referència, sinó realment present en l’Eucaristia, en la fracció del pa. Era la Lluna plena. Però cal dir que també el grup desconcertat i poruc dels apòstols, que estaven tancats per por, és important igualment per a nosaltres. Aquest grup que havia fugit en els moments difícils de la passió, que havia negat el Mestre i fins on hi ha algú dur de cor per creure la bona nova de la resurrecció, que esdevé una icona de la increença: “Si no ho veig, no m’ho creure pas”. Aquest grup, també és un punt de referència per a nosaltres, perquè no són ells, la llum, sinó que, com la comunitat que descriuen els Fets dels Apòstols, és Crist ressuscitat qui li dóna consistència.

Josu Feijoo té 48 anys i té una professió gens comú: és astronauta. Ell coneix astronautes de tot el món i diu que tots són creients. El seu instructor li va dir que abans d’anar a l’espai ja era creient, però que en tornar-ne, molt més. L’astronauta és diferent d’un científic. Ell va a l’espai, no solament en parla o en fa investigacions teòriques. L’astronauta veu i viu la immensitat de l’univers, veu i viu la petitesa de la Terra. De fet, els creients hauríem de ser com els astronautes, o millor, com la Lluna de la que parlava Joan XXIII, endinsada en l’infinit, lluny de tot allò que ens enganxa i ens empetiteix, però avocada sobre la Terra, mirant-la, atenta. Il·luminada pel Sol i il·luminant pel Sol la nit dels homes. Com més il·luminada, més il·luminarà. Com més cristificat és el creient, més transfigura i il·lumina el seu entorn.

 A nosaltres ens sembla que fora millor que la Lluna no tingués variacions i, encara més, que no tingués escombraries. Que l’Església, que la meva comunitat, que jo mateix fóssim més constants, que no tinguéssim tanta brutícia i així poguéssim, pogués, reflectir la llum amb més nitidesa. I cal sempre mantenir el més net possible la nostra vida, el nostre cor, però tant si estem en un moment de plenitud (com la comunitat de Jerusalem), com en un moment minvant (com el grup de deixebles en el Cenacle), hem de saber que la pau i la llum només són del Crist ressuscitat. I com diu Pere: “Això ens ha de donar una gran alegria” que és el millor testimoni del Senyor vivent i un motiu d’esperança que esvaeix la fosca. Aquesta és la nostra missió.