L'ENCARNACIÓ, CLAU DE VOLTA

Dilluns I de Quaresma, 18 de febrer de 2013

Lv 19, 1-2.11-18/Sl 18/Mt 25, 31-46

Sigueu sants, perquè jo, el Senyor, el vostre Déu, sóc sant. Així hem començat escoltant en la primera lectura. Un imperatiu, i un imperatiu molt concret i sorprenent. Concret perquè no dóna massa opcions. I a més, no és un imperatiu da nivell baix, perquè ni tan sols diu Sigueu bons... o Sigueu amables... o Sigueu comprensius... (que prou difícil és, segons en quines ocasions); sinó Sigueu sants... Sembla més aviat que el llistó està posat massa amunt per a nosaltres, que ens avisa que Déu no és un Déu de mínims, sinó de màxims. Nosaltres, ser sants com Déu és sant? Però aquí ve el sorprenent, com es concreta aquest ser sants? En tota una sèrie de fets concrets, d’actituds no vers Déu directament, sinó vers l’altre: No robeu, no mentiu, no defraudeu, no oprimeixis l’altre... És així que podem trobar dues perles que ho resumeixen ben bé: Fes justícia a tothom i Estima els altres com a tu mateix.

L’Evangeli, penso, encara sorprèn més. Jesús recupera aquesta concreció del Levític i la personalitza, diria més encara, l’encarna. Als de la seva dreta els diu: Us ho dic amb tota veritat: Tot allò que fèieu a cadascun d’aquests germans meus, per petit que sigui, m’ho fèieu a mi. I als de la seva esquerra: Us ho dic amb tota veritat: Tot allò que deixàveu de fer a cadascun d’aquests, per petit que fos, m’ho negàveu a mi.

Certament, entre un text bíblic (el del llibre del Levític) i l’altre (l’Evangeli de Mateu) hi ha hagut un esdeveniment que ho ha canviat tot: l’Encarnació. Sense la realitat de l’Encarnació, sense el fet inaudit de Déu fet home enmig dels homes, no s’entén res del que diu Mateu. Sense aquesta realitat, amb només la concepció d’un Déu llunyà, estimar l’altre sols pot viure’s com un manament, un imperatiu, que ens ve de fora, imposat. Amb l’experiència de l’Encarnació, fins i tot un pot arribar a no adonar-se (com els que estan a la dreta de Jesús en el judici) que servir, tenir cura, ajudar l’altre, especialment si a més no ens preocupa la seva condició social, la seva “petitesa” davant dels importants i dels que es fan valdre davant dels homes en el nostre món, és fer-ho a Jesús. I, a l’inrevés, descurar l’altre, excloure’l, negar-li l’ajut, és negar-li-ho també a Jesús. Amb l’Encarnació, Jesús s’ha identificat tant amb nosaltres que el pobre, el malalt, el presoner, el foraster (els més febles, però no exclusivament ells) SÓN JESÚS; però de retruc també tot home, tota dona, han esdevingut icona de Crist.

 S’ha rebaixat el llistó que proposava la primera lectura? Certament no, però el jou del manament s’ha fet més suau, tot i que no ha perdut en exigència. De fet, en el servei a l’altre, s’hi juga el sentit profund de la nostra vida, es posa a prova la realitat de la nostra fe. El proïsme és una nova encarnació de Crist, puc fer altra cosa ara que estimar la icona d’Aquell que m’ha estimat a mi?

Que en aquesta Quaresma el Senyor ens ajudi a saber veure en l’altre el Crist, a estimar-lo com Crist mateix ens estima.