Dimecres de cendra (Cròniques jerosolimitanes 27)

A punt de baixar a la pregària mirem per l’ample finestral de la cel·la encarada a orient. Una àgil aurora acull el disc solar que emergeix progressivament rere l’altiplà de Jordània fins trencar la línia de l’horitzó. Bella manera d’iniciar el dimecres de cendra, emplaçant-nos amablement en aquest món.

Sortim del convent abans de les vuit amb polsim de cendra al cap, que ens han imposat a la missa conventual celebrada amb la recitació de laudes i, tot seguit, resat l’ofici de lectura. Dedicarem l’inici de la Quaresma a recórrer sense presses els indrets que fan memòria de la passió, mort i resurrecció del Senyor.

Descendim a la vall de Ben-Hinnon -la Gehenna del Nou Testament- deixant a la nostra dreta el molí de Montefiore, baixant pel carrer esglaonat que llinda l’artístic barri de Yemin Moshe. Travessem la vall pel costat de les piscines del Soldà i enfilem la costeruda pujada que ens porta a la cantonada sud-oest de les muralles, que resseguim deixant a la nostra esquerra la porta de Sió i girant vers el Cenacle. Un grup solitari hi llegeix un fragment bíblic sense presses. Sortint de la sala gòtica que evoca l’última Cena intentem pujar al terrat com ens agrada de fer. Observem, astorats, que l’escala ha desaparegut. “Ja no hi és” – ens respon secament un home.

Baixem vers la vall de Cedró pel costat de la muralla fins l’antiga porta de les escombraries, l’accés al mur de les lamentacions. Constatem un altre canvi: han ampliat l’espai visitable de l’Ophel, el magnífic jardí arqueològic adossat a la vessant sud de l’esplanada de les mesquites i del mur de les lamentacions. Guaitem, complaguts, des de l’enreixat, els nous espais il·lustrats amb panells explicatius que ens animen a fer una futura i pausada visita.

Arribem a la cantonada sud-est de la muralla, i descendim al torrent de Cedró pel camí esglaonat amb pedra que ens deixa davant els sepulcres erigits algun segle abans de Jesús, i que ell mateix contemplaria, com nosaltres estem fent, al travessar el torrent.

Enfilem la ràpida pujada fins a Getsemaní. Vorejat el jardí amb alguna olivera mil·lenària entrem dins l’església. Una bastida fins al sostre i unes lones cobreixen la roca de l’agonia. Estan restaurant els mosaics de la cúpula. Veient això, i que hi ha uns quants grups poc silenciosos dins l’església, optem per anar a la tomba de Maria. Ens sorprèn que, baixada la cinquantena d’esglaons fins la nau en forma de creu, celebren simultàniament tres divines litúrgies: els armenis dins la tomba, els siris en una capelleta lateral, i els coptes en un altar mig amagat. Tots canten perquè això permet concentrar-se sense perdre el fil. El que a bell ull pot semblar una competència litúrgica, esdevé una amable polifonia de veus i gestos.

Visitem, tot seguit, la silenciosa gruta del prendiment. Ens asseiem per complir la indicació d’un dels rètols: “pregueu  i vetlleu” però,  com els tres deixebles en aquell indret, també ens quedem adormits.

Ara tocar remuntar el torrent de Cedró que llisca paral·lel a la vessant est de les muralles. Pugem per la rampa d’accés a la porta dels lleons o de sant Esteve i, deixant a mà dreta les piscines de Betaza, enfilem el carrer que ens portarà a la Via Dolorosa i a la basílica del Sant Sepulcre.

Sense presses, entrem a les esglésies i capelles d’aquesta via sacra fins a l’entrada principal del Sant Sepulcre on fem el recorregut habitual: calvari, llosa de la unció, i la tomba buida. Sortosament hi ha poca gent i podem acostar-nos-hi per pregar amb tranquil·litat.

Són quarts de dotze quan sortim del Sant Sepulcre, finint el primer matí de Quaresma amb el cap, el cor i l’esperit serè.