Baixem pel carrer de
Nablus encarat a la porta de Damasc, lluent i restaurada de poc. El sol s’ha
post i, ja fosquejant, les botigues van tancant, però el restaurant El A’yed
està en plena activitat servint falafels, shawarmas i tot el que calgui des
del mostrador. Unes taules al carrer cobertes amb un gran tendal i una pantalla
projectant vídeos acaben d’animar l’indret.
A escassos metres
percebem un home baixet i grassonet, agenollat i inclinant-se amb
promptitud davant unes bosses de plàstic amb queviures. En un primer moment
pensem que no hagi ensopegat i caigut. Veient que adreça el cos deduïm que no
estigui recollint el contingut d’alguna bossa trencada. De més a prop veiem que
repeteix el mateix gest i, a l’alçar-se, creua els braços i els repenja damunt
el pit. Comencem a entendre els moviments aparentment estranys.
Passant davant seu
captem definitivament el que succeeix:
un tros de cartró a terra li serveix d’estora on fer la pregària del capvespre
que l’ha agafat inesperadament enmig del carrer. Aliè all bullici que l’envolta
segueix fent les seves prostracions mentre els asseguts a les taules segueixen
xerrant animadament. Els contrastos d’aquesta ciutat no deixen d’admirar-nos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada