LA PARÀBOLA DE LA FIGUERA

Diumenge III de Quaresma, 3 de març de 2013

Ex 3, 1-8a.13-15/Sl 102/1 Co 10, 1-6.10-12/Lc 13, 1-9

Si no us convertiu, tots acabareu igual. Aquestes paraules de Jesús que avui acabem d’escoltar sonen a amenaça. I, en certa manera, ho són. Però, com tota paraula de Jesús ens hem de demanar perquè és dita, què cerca, especialment si aquesta paraula, com la d’avui, pot sonar provocadora o ens escandalitza.

Arriben a oïdes de Jesús dos casos ben sonats, d’aquells que ara ja no ocuparien les primeres pàgines dels nostres diaris perquè estan més ocupats per altres coses més escandaloses que ara no vénen al cas. Un és el cas d’aquests galileus la sang dels quals Pilat barreja amb la sang dels mateixos sacrificis que anaven a presentar (tot un sacrilegi i una provocació de part del governador romà per dir que no estava per bromes a l’hora de donar càstigs exemplars); l’altre, el cas dels divuit homes de Jerusalem morts quan cau damunt d’ells la torre de Siloè. En temps de Jesús aquestes coses (com la mateixa malaltia, especialment si era la lepra) tenien només un punt de vista en la societat: “Alguna de ben grossa deuen haver fet aquests que Déu els hagi castigats així”.

Aquest pensament avui ens sembla ridícul... però de veritat estem lliures de fer judicis gratuïts? Fa cosa de 10 anys, o potser ja més, aparegué la notícia d’una malaltia nova: la SIDA. I ben aviat es va difondre quins eren els col·lectius que tenien més rics per contraure aquesta malaltia: drogoaddictes i homosexuals. Amb la mateixa rapidesa van aparèixer veus que deien que era una plaga, un càstig enviat per Déu per condemnar els abusos i la vida llicenciosa d’aquests col·lectius... I quan un nen o una nena eren declarats seropositius no van faltar pares que es negaven a portar els seus fills a l’escola per por al contagi. Quan temps fa d’això? Ja veieu que no parlem de fa dos segles, sinó d’escassos 10 o 15 anys com a molt estirar.

És en aquest cas la paraula de Jesús apareix provocativa i escandalosa per dir-nos que de pecadors ho som tots que, com diu amb saviesa la meva mare: “qui no té un all, té un ceba”. Jesús diu als seus contemporanis: no jutgeu, perquè no es pot assenyalar gratuïtament i alegrement a l’altre, tots estem en perill que la nostra vida no tingui sentit, que la nostra vida es perdi, que la nostra vida sigui buida.

Però Jesús no els deixa i no ens vol deixar tampoc a nosaltres decaiguts, angoixats, ni acomplexats, sense remei. Jesús continua el relat explicant-los (explicant-nos) una paràbola. Certament una paràbola inquietant, la de la figuera que no dóna fruit, perquè en l’imaginari popular (ja arrelat en els profetes) la figuera és símbol del poble d’Israel. La figuera NO ESTÀ DONANT FRUIT. Està ocupant un tros de terra que podria aprofitar-se per alguna cosa millor. I l’amo de la vinya està pensant en fer net. Però el servent té una proposta a fer: Senyor, deixeu-la encara aquest any. Cavaré la terra i la femaré, a veure si fa fruit d’ara endavant... Jesús és aquest servent que ha vingut enmig del seu poble per fer aquesta feina: anunciar qui és Déu, com és Déu, què demana Déu... donar una nova oportunitat al poble per a què es converteixi i canviï la seva relació amb l’amo de la vinya, que és el Pare de cel.

També nosaltres, en aquest temps de Quaresma, som convidats per Jesús a donar fruit, a no ser improductius pel que fa a tot allò que diem que som i que ens costa tant de posar en pràctica. Així es revela la paciència i l’amor de Déu envers nosaltres, que no vol que ens perdem, sinó que vol que donem fruit i gaudim de plena comunió amb Ell.