FRUSTRAT O FRACASSAT?

Un escriptor de Girona diu que entre nosaltres és millor, més acceptat, ser un frustrat que ser un fracassat. I ell fa una crida a canviar aquesta visió.

No és el mateix ser un fracassat que un frustrat. Un fracassat és algú que ha intentat fer alguna cosa i no ho ha aconseguit. Ho ha intentat, molt o poc, però ho ha intentat. En canvi, un frustrat és algú que, d’entrada, no ho ha intentat. Volia, però no s’ha mogut, per la causa que sigui, pròpia o de fora, amb raó o sense, però no ho ha intentat.

Entre nosaltres, segons aquest escriptor, algú que fracassa és escarnit; en canvi, algú que no ho intenta, per la raó que sigui, i se sent frustrat, és compadit.

No es tracta de jutjar ningú, ni de veure si té raó o no, el que cal és no tenir por al fracàs i fer com diu aquest escriptor: “Liderar la pròpia vida”. Val més fracassar, però haver-ho intentat, que no intentar-ho i ser un frustrat.

Jesús a l’Evangeli ens esperona a la conversió, al canvi, a moure’ns, a intentar-ho, a no quedar-nos en especulacions de qui és més culpable o no: “Us penseu que aquells sobre els qui va caure la torre de Siloè eren més culpables que tots els altres habitants de Jerusalem? Us asseguro que no. Però si no us convertiu, tots acabareu igual”.

La conversió no és un simple producte del voluntarisme. Cal cavar la terra, femar-la, regar-la, treballar-la, com diu l’Evangeli d’avui. La conversió és un fruit, no un simple producte mecànicament produït.

En aquest sentit, Pau ens proposa una alternativa ben clara: o quedar-se en elucubracions i “murmuracions” o “aprendre la lliçó de la història” d’Israel. La història d’Israel és la nostra història, la meva. Diu Pau: “Tot això va ser escrit per advertir-nos a nosaltres”.

Escoltar la Paraula, fer-se pròpia la història d’Israel, és cavar la terra, femar-la, regar-la. Aquesta Paraula té el poder de salvar-nos si, com Moisès, en apropar-nos a ella ens descalcem, ja que és terra sagrada. Aquesta Paraula té el poder de salvar-nos si la deixem que es dirigeixi a mi i em cridi pel meu nom, com a Moisès. Si, com Moisès, ens deixem atreure pel foc encès de la Paraula, que ens interroga, que ens fascina. En definitiva: llegir la Paraula amb el convenciment que Moisès sóc jo, tu, cadascú de nosaltres.

Llavors sentirem com Déu, que coneix els sofriments i escolta el clam que els opressors arrenquen als fills del seu poble (i avui són molts els clams que a Ell arriben!!!), ressonarà amb força aquest clam en les nostres oïdes, en els nostres cors.

I així el Senyor ens podrà enviar, com a Moisès, a alliberar, a consolar, a obrir camins d’esperança. Assumint que Moisès és un fracassat que va intentar alliberar el seu poble sol i va haver de fugir per por al Faraó, i que sols ho podrà fer eficaçment amb l’ajut de Déu.

Moisès, però, no va frustrar la crida de Déu, no va ser un frustrat, no va negar l’anhel més profund del seu cor. Certament que nosaltres podem frustrar l’anhel de Déu, la crida que Ell ens adreça que, en definitiva, és el nostre anhel més pregon. Aquest serà el gran fracàs. Però, si acollim la seva crida, podem fer fracassar el que nosaltres pensem que són els plans de Déu. És bastant possible que passi això, perquè les nostres mires no són les seves; però, si no frustrem la vocació que Déu ens adreça, qualsevol fracàs serà camí d’esperança, perquè serà participació en la creu de Crist. Participar en la creu de Crist és participar del seu triomf, triomf que engoleix tot fracàs en el seguiment de la seva crida.

Perquè Déu no ens crida a liderar la pròpia vida, sinó que és Ell, el Crist, el motor, el guia de la nostra vida. Ell obre el camí.

Ell que és el qui era, el qui és, el qui serà sempre amb nosaltres. Cal descalçar-se, cal escoltar, deixar-se convertir, deixar-se fascinar.