La casa del fill petit

La setmana passada vaig saber d'una conversa que em va sorprendre. Una noia jove, que havia fet la catequesi al convent, demanava com a regal d'aniversari alguna cosa per portar penjada al coll. Quan li van oferir de regalar-li una creu, va saltar d'una manera contundent: "Una creu, no, que està a l'església! I els de l'església són dolents, que van fer la Inquisició!" La noia deia que contra Jesús no tenia res, que fins i tot hi creia, però que de l'Església no en volia saber res.

Fins ara havia pensat sempre que la gent s'allunyava de l'església perquè pensaven que el concepte de Déu era una cosa antiquada, o perquè optaven pel materialisme i creure només en el que és evident per als sentits. El comentari d'aquesta noia em va fer veure una cosa que potser no m'esperava: que la gent s'allunya de l'Església perquè ens veuen dolents.

El més sorprenent de tot és que, potser, si haguéssim preguntat al Papa Benet sobre aquest mateix tema, en part hauria donat la raó a aquesta noia. Ell deia: "El pitjor enemic de l'Església són els seus propis pecats". Durant tots aquests anys del seu pontificat, davant dels pecats de l'Església, sempre ha donat exemple de transparència, humilitat, penediment, esperit de conversió. Per dir-ho d'alguna manera, jugant amb la paràbola del Fill Pròdig que hem llegit avui, ha estat un Papa "fill petit", que s'ha posat al davant d'una Església que sempre està fent el camí de retorn a casa. Com el fill petit quan torna a casa, va començar de Papa presentant-se com un "humil treballador", i cap a aquest sentiment ens ha volgut guiar amb tot el seu exemple.

Ara bé, potser el Papa Benet li hauria dit també a aquesta noia que no havia acabat d'entendre Jesús. L'entenien millor els fariseus, que el criticaven per seure a taula amb els publicans i els altres pecadors. Ella voldria un Jesús separat de l'Església, que es relacionés només amb els "bons" (entre els quals sembla que ella, com el fill gran de la paràbola, s'inclou). Però Jesús segueix obstinat en seure amb els pecadors, nosaltres. Els qui tenim l'experiència d'haver-nos sentit lluny de Déu i d'haver-nos-hi reconciliat tantes vegades, no podem deixar de sentir-nos profundament identificats amb la potent imatge d'aquest fill que acaba envejant els porcs per les garrofes que mengen. Sabem què significa una vida sense Déu, i per això ens hi acostem amb humilitat, amb penediment, amb desig de canvi.

A l'Eucaristia, el Pare ens rep a casa seva altra vegada i organitza una festa per a nosaltres. Rebuts per la seva abraçada en el Baptisme, calçats, vestits i adonats amb el seu anell per la Penitència, entrem en aquesta festa en la qual el germà gran, Jesús, ja no ens mira amb desconfiança, sinó que s'ofereix ell mateix com a banquet. Descobrim així que l'Església és la casa del fill petit, i, per tant, el lloc de tots nosaltres, els qui sabem com som i enyorem tan sovint l'amor del Pare que havíem abandonat.

(Homilia en el IV diumenge de Quaresma C, 10 de març de 2013)