dissabte, 1 de gener de 2022

Acampar enmig dels humans (Diumenge 2 Nadal)

Acampa entre els fills de Jacob, fes d’Israel la teva heretat”. Aquestes són les instruccions que Déu dona a la seva saviesa, caracteritzada com una figura amb entitat pròpia, però que en definitiva és Déu mateix. Ho escoltàvem a la primera lectura, influenciada per  categories filosòfiques gregues. La saviesa ve a ser una segona persona divina, que allarga el seu braç a la condició humana. La lectura explica que la saviesa divina s’ha instal·lat a la ciutat santa de Jerusalem i d’allí treu brotada enmig d’un poble escollit. Es tracta d’un discurs elevat, que ve a dir-nos que el mateix Déu, sense deixar de ser Déu, s’ha encarnat enmig del poble d’Israel.

El pròleg de l’evangeli de sant Joan feia un discurs molt semblant a la lectura del llibre de Siràcida. En lloc de parlar de la Saviesa divina ara es tracta de la Paraula divina, que ve a ser la mateixa cosa. Aquesta Paraula també ha acampat enmig nostre: “El qui és la Paraula es va fer home i plantà entres nosaltres la seva tenda”. L’evangeli de Joan quan diu això es refereix a la persona de Jesucrist: “el Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat”. Els discursos tan solemnes de les dues lectures els podem sintetitzar amb la imatge d’acampar i de plantar la tenda. Déu acampa enmig nostre plantant la seva tenda, on Jesucrist ens hi acull de manera incondicional. Només cal entrar-hi, perquè en una tenda les portes sempre són obertes.

Per aquesta raó, seguint la invitació de la carta als Efesis beneïm Déu perquè gràcies a la tenda que Déu ha plantat en Jesucrist rebem tota mena de benediccions divines. Si volem sentir els efectes d’aquestes benediccions només hem d’entrar-hi i deixar-nos abraçar per ell.