“No et podran dir més «L’Abandonada»” és un dels qualificatius que el profeta Isaïes dona a Jerusalem, la seva ciutat natal. També l’anomena “La Desolada”, per expressar els efectes devastadors ocasionats pels babilonis: la muralla i els edificis han estat enderrocats, el temple ha estat saquejat i destruït, els cadàvers omplen els carrers, i els supervivents són deportats i dispersats. L’ona expansiva del virus imperialista babilònic afectà tot el Pròxim Orient Antic durant uns setanta anys. Però mentre els efectes de la seva expansió afeixugaven tothom, el profeta no s’està d’anunciar nous temps per Jerusalem, concretats amb una proximitat divina memorable: “Jo me l’estimo”, serà el nou qualificatiu de la ciutat, que expressarà l’amor de Iahvè per ella i per Israel. Isaïes anuncia la proximitat de Iahvè amb el poble d’Israel amb la imatge del seu desposori amb Jerusalem.
L’evangeli de les noces de Canà que hem proclamat també ens ambientava en un desposori, aquesta vegada humà, on hi participa Maria, Jesús i els seus deixebles. Així com la nostra Església catòlica contempla el matrimoni cristià com un signe, un sagrament, de la unió de Crist amb la seva Església, la tradició jueva contempla el matrimoni jueu com un signe visible de la unió de Iahvè amb el poble d’Israel. Per aquesta raó Maria intervé amb decisió quan el vi s’esgota i provoca la intervenció de Jesús. La seva ànima de jueva creient va més enllà d’evitar el deslluïment de la festa: es tracta de manifestar que la unió esponsal de Iahvè amb Israel es qualifica amb la presència de Jesús. Per això l’evangeli fineix dient: “Així començà Jesús els seus miracles. Així manifestà la seva glòria i els seus deixebles cregueren en ell. Jesús encarna la glòria divina en el casament de Canà, i la conversió de l’aigua en vi expressa que Jesucrist manté i qualifica l’esposori místic de Iahvè amb Israel. Un esposori on tots els pobles podem participar.
Per aquesta raó sant Pau escriu als corintis que siguin responsables dels dons que cadascú rep de l’Esperit, que sempre han de ser en benefici de la comunitat: “Les manifestacions de l’Esperit distribuïdes a cadascú són en bé de tots”. Els creients en Jesús esdevenim responsables amb els nostres dons de mantenir ferms els llaços esponsals de Jesucrist amb l’Església universal, que la tradició cristiana descriu místicament com l’esposa de Crist. Perquè l’Església no és cap dona, som tots nosaltres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada