Dimecres I d’Advent, 5
de desembre de 2012
Is 25, 6-10a/Sl 22/Mt
15, 29-37
S’acosten les festes
de Nadal i ja tot són preparatius. Especialment pel que fa a àpats i dolços de
tota mena. De fet, ja fa setmanes que es poden comprar torrons, massapans i
polvorons. Quasi sembla una obligació fer-ho.
Per alguns aquests
dies, culinàriament parlant, esdevindran una tortura. Ja sigui pel fet d’haver
de preparar els àpats festius (que no vol dir que no es facin de gust, perquè
trobar-se en família bé que ho mereix, però que porten un plus de feina afegit
al dia a dia); ja sigui perquè per edat o salut ja ens trobem en aquella
situació en què algunes coses ens les hem de mirar una mica de lluny, perquè no
ens convé abusar-ne. Vaja, que arribem a les festes de Nadal i potser ja estem
embafats abans d’hora només de pensar en menjar.
Només ens faltava avui
que les lectures també ens parlin d’àpats com si volguessin posar-se a to amb
les festes que vénen. I em temo que també en aquest cas sovint hi arribem embafats
(pels nostres maldecaps, pel nostre estil de vida que sembla una nova temporada
de Supervivientes, en lloc de viure
amb sentit i mesura) i, precisament, per arribar-hi embafats ens passa que ni
parem esment a la promesa que se’ns vol comunicar. Prepareu els nostres cors... demanàvem en la pregària inicial. Sí,
necessitem que Déu mateix prepari els nostres cors a la superabundància de béns
que vol compartir amb nosaltres simbolitzats en els plats gustosos i suculents i els vins rancis clarificats
d’Isaïes.
L’Evangeli ens convida
a apropar-nos a Jesús, sense por, sense màscares. El trobem, com diu Mateu,
assegut, esperant-nos, fent-se trobadís, a dalt de la muntanya, ben a la vista
de tothom. El trobem disposat a rebre invàlids,
que ho som, potser, perquè diferents problemes ens tenallen i immobilitzen
sense deixar-nos avançar lliurement. Disposat a rebre esguerrats, que ho som, potser, perquè les circumstàncies de la
vida o nosaltres mateixos cercant vés-a-saber-què, ens han ferit o mutilat.
Disposat a rebre cecs, que ho som,
potser, de tant mirar-nos el melic, de tant pensar-nos el centre del món i no
saber ampliar els horitzons. Disposat a rebre sords-muts i molts altres tarats, que ho som, perquè de mancances i
limitacions n’hi ha de tota mena per a fer-nos insensibles, febles, dependents,
necessitats d’afecte o de forces. Com en la muntanya, Jesús és aquí, avui, disposat a curar.
Com ho farà? Com ho
féu d’antuvi. També avui ressonen les seves paraules així: No vull que se’n vagin dejuns. No vol que marxem d’aquí buits i
sense esma. Ens torna a fer seure a terra, per a què és noti que és Ell qui
actuarà, que és Ell qui ens alimentarà i no nosaltres. Torna en aquesta
Eucaristia a donar-se com a pa i com a vi, com aliment i bàlsam en el nostre
camí d’Advent fa poc estrenat. Seiem,
doncs, i obrim les nostres mans, perquè de Jesús, podem menjar tant com
vulguem, mai no l’esgotarem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada