CALCOMANIES

Dimarts II d’Advent, 11 de desembre de 2012

Is 40, 1-11/Sl 95/Mt 18, 12-14

  

No sé si algú de vosaltres ho recordarà, jo ja ho recordo vagament. Quan jo era petit hi havia com una mena de contes o d’historietes que es venien juntament amb una mena de calcomanies, d’aquelles que hi passaves els llapis o el bolígraf pel damunt i la calcomania quedava enganxada.

A mi m’agradaven molt aquella mena de contes o d’historietes, perquè amb les calcomanies un podia il·lustrar-les al propi gust i així les escenes que s’hi narraven prenien forma, color, vida amb la pròpia imaginació d’un.

Avui pensava que el text del nostre evangeli, de sabut i repetit que l’hem sentit de vegades, s’hi podria prestar a ser com aquesta historieta de base i que, per ajudar-nos en la seva meditació, hi podríem posar al damunt (com si fossin aquelles calcomanies de la meva infantesa), el text d’Isaïes que hem escoltat a la primera lectura. Fent-ho, fins i tot, potser ens ajudarà a donar-li més vivacitat a l’escena descrita per Mateu.

Què us sembla? –diu Jesús– Si un home té cent ovelles i se n’esgarria una, no deixa les noranta-nou per la muntanya i va a buscar l’esgarriada? Doncs, home, no... a no ser que l’esgarriada tingui un valor molt concret, molt especial per al pastor de manera que no en pugui prescindir. Perquè, en principi, deixar les altres noranta-nou a la muntanya sense vigilància pot ser un risc que dubto que cap pastor (normalment a sou) vulgui córrer. Sort que al final de la història tenim la moral on se’ns mostra que el problema real no són les ovelles... sinó el valor que cadascú, per petit que sigui (per menyspreat que estigui pels demés o que s’hi senti) té davant Déu qui és capaç, això sí, de comportar-se tan exageradament com el pastor de la història com per anar a buscar l’ovella esgarriada i deixar les altres noranta-nou que no ho estan.

Per entendre aquesta bogeria de l’amor de Déu pels petits, pels esgarriats, per nosaltres; per entendre aquesta manera de ser pastor que sols té el nostre Pare del cel, em cal posar la calcomania del text d’Isaïes damunt de l’Evangeli d’avui. Heu parat atenció a la majoria de verbs que s’han fet servir? M’hi fixo en uns de molt concrets: Consoleu, consoleu el meu poble, diu el vostre Déu; Parleu amorosament a Jerusalem, crideu i digueu-li que s’ha acabat la seva servitud; Escolteu una veu que crida; La boca del Senyor ho ha dit; Sento una veu que em diu: Crida! Jo li pregunto: “Què he de cridar?”; alça ben fort el teu crit; digues a les viles de Judà... “Dir”, “parlar”, “cridar” són verbs que posen de relleu un Déu que cerca, que avisa, que aconsella, un Déu que es pura relació i comunió, un Déu que fa tot això perquè ens estima.

Aquesta nit, en aquesta Eucaristia, parem atenció a aquesta veu que ens parla amorosament per cercar-nos i treure’ns del mig dels nostres pobres esgarriaments.