CÒPIES I MODELS

SIROCCO - José Ortíz Echagüe

Diumenge VII, 23 de febrer de 2014

Lv 19, 1-2, 17-18/Sl 102/1 Co 3, 16-23/Mt 5, 38-48

Sigueu sants, perquè jo, el Senyor, el vostre Déu, sóc sant. I amb aquesta frase del Levític comença el problema! Què demanava Déu al poble d’Israel en dir-los aquestes paraules? Què ens demana a nosaltres, cristians i cristianes del s. XXI?

Potser la primera clau és distingir entre còpies o models. Què és una còpia? Fer una còpia d’un quadre, d’un escrit, de qualsevol cosa, és reproduir-la exactament igual a l’original. Ja s’entén que esdevenir nosaltres una còpia de Déu (en la seva manera de ser, en la seva manera de fer) ens resulta humanament impossible. De fet, en el cas hipotètic que fóssim capaços d’esdevenir una còpia perfecta de Déu, ja ens podem imaginar la quantitat de déus que hi hauria al planeta... només de pensar en com es comporten alguns que ja en aquesta vida s’ho creuen (perquè en la història humana de “messies” i de “déus” creguts n’hi ha hagut per donar i vendre), fa feredat. No, no pot ser aquest el camí evangèlic. Déu no ens demana esdevenir còpies seves. Seria demanar-nos un impossible.

Per contra, què és un model? El model és, en si, una proposta. Un noi o una noia, quan fan de models (per alguna marca de moda, per exemple) fan això mateix: són presentats com a propostes a imitar. Nosaltres ja sabem que no som en tal o tal altre model que surt a la passarel·la, que no tenim ni en somnis la seva figura, però ens fem una idea d’allò que vesteixen i, si ens agrada, segur que ho comprarem. I vestirem o portarem el que ells porten... a la nostra manera. I ja això mateix ens farà únics i irrepetibles.

El problema ve quan el model (que és una proposta) el confonem amb una còpia i això és una desgràcia... perquè aleshores no sols volem portar el modelet que llueixen, sinó tenir el seu cos, ser pastats a ells... i arriben els problemes quan el nostre cos té un metabolisme diferent i la nostra talla no es pot assemblar a la dels professionals, sinó és després de moltes penúries... Però ja sabem què passa quan algú cau en aquest dur esclavatge del “cos 10”: bulímia, anorèxia, tot un atemptat contra la salut.

És alliberador saber que Déu no vol fer de nosaltres còpies. Mai no estaríem a l’alçada de Déu i Ell ho sap. Acabaríem sent, permeteu-me la comparació, uns bulímics o anorèxics espirituals... malaltís tot plegat. Jesús, en canvi, ens proposa Déu, a qui anomena PARE, com EL MODEL a imitar: Sigueu bons del tot, com ho és el vostre Pare celestial. I això, certament, és alliberador, perquè imitar no és copiar, no necessito assemblar-me en tot a Déu, sinó mirar de fer i de comportar-me com Jesús ho feia. No vol dir que sigui fàcil, ni Déu ens demana assolir-ho tot d’avui per demà; però és engrescador. És per això que Jesús ens proposa anar més enllà, perquè el verb estimar no té fronteres en la seva conjugació: només estimant, es pot superar la venjança i el pur ull per ull, dent per dent; només estimant es pot donar i compartir sense posar condicions; només estimant es pot ultrapassar el límit de l’amistat als propers, podrem estimar fins i tot els enemics. Sols Déu pot ser el nostre model. Només Ell és capaç d’ensenyar-nos aquest tipus d’amor. Per això diu Jesús: Així sereu fills del vostre Pare del cel: ell fa sortir el sol sobre bons i dolents, i fa ploure sobre justos i injustos. Aquest amor no és pur sentimentalisme, és un amor exigent. Sabem que és possible, però, perquè Jesús ho va viure. I no sols Ell, sinó molts cristians al llarg de la història de la humanitat. Acceptem el repte d’anar més enllà, de portar el vestit de Crist que tots tenim pel baptisme i lluir-lo a la nostra manera, amb les capacitats i dons que Déu mateix ens ha donat. Si tots ho fem, mostrarem al món els mil i un rostres de l’amor de Déu. Serem el verb estimar en totes les seves conjugacions!