Divendres,
21 de febrer de 2014
Jm
2, 14-24.26/Sl 111/Mc 8, 34-9, 1
Poques vegades vaig arribar a parlar de religió amb
el meu cap de departament, allà per la prehistòria
quan treballava en una editorial de llibres jurídics, però un dels temes que sempre
em treia, per provar-me un xic aleshores, era el d’un company de feina d’una
determinada denominació cristiana a qui jo mai no havia arribat a conèixer, que
tenia una curiosa moral. Deia més o menys el següent: Jesús m’ha salvat per la
sola fe, per tant no cal que faci res; puc viure com vulgui perquè Jesús ja
m’ha salvat, no haig de fer cap mèrit.
Naturalment aquesta era la seva visió de les coses
que feia de la doctrina de la justificació
per la fe de sant Pau una caricatura adaptada a la seva barra, que era
molta. Res a veure amb el que creien i practicaven els seus germans de
denominació cristiana.
Amb tot, aquesta forma de reaccionar (imagino que
ell se les donava d’intel·ligent i d’avançat) era més antic que l’anar a peu,
perquè si hem escoltat les paraules de sant Jaume a la primera lectura veurem
que és una reacció molt forta de l’apòstol a aquesta manera d’entendre la fe;
cosa que vol dir que hi havia gent que ja pensava d’aquesta manera: com estic
salvat, el que faci ara ja no hi compta, faré el que vulgui.
Sant Jaume, en el pur estil semític
(practiquíssim), ho té clar: Tu dius que
tens la fe, jo tinc les obres. Doncs, bé, si pots, demostra’m, sense les obres,
que tens fe, que jo, amb les obres, et demostraré la meva fe.
Aquesta discussió entre la fe i les obres, si ens
salven una o les altres, ha portat de cap i hi ha posat moltes tensions entre
catòlics i protestants al llarg de la història. I segurament, si ens fiquem en
aquest terreny, uns podrem seguir esgrimint les paraules de sant Jaume i
d’altres les de sant Pau sense entendre-les ni posar-les en el seu context.
S’hauran convertit en una arma d’exclusió de l’altre. Ens trobarem en un
carreró sense sortida.
Ara bé, hi ha alguna sortida davant aquests
arguments? Penso que sí, si un para atenció, com us proposo, a les paraules de
Jesús que escoltem avui a l’Evangeli. Hem escoltat coses com: Si algú vol
venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m’acompanyi. (...) Quan el Fill de
l’home vindrà amb els seus àngels en la glòria del seu Pare, s’avergonyirà dels qui s’hauran avergonyit de mi i de
les meves paraules... Certament que sense la fe no som res, perquè aquesta
fe en Jesús ha d’amarar tot el que fem i el que som; certament que la nostra
fe, sense unes obres que demostrin el que vivim, és a dir, una fe que no sigui
només de paraules buides, és morta... però el que Jesús sembla deixar
entreveure en les seves paraules és que està parlant no d’abstraccions, no de
programes a realitzar o no, sinó d’una RELACIÓ, d’una COMUNIÓ profunda amb Ell.
Es tracta de
voler o no voler anar amb Ell; es tracta d’acompanyar-lo o no allà on Ell ens demanarà d’anar si bonament
l’escoltem; es tracta de si ens farà
vergonya o no estar en la seva companyia. La companyia d’Algú que, com
també hem escoltat a l’Aclamació
abans de l’Evangeli ens diu amics,
perquè ens estima i es vol relacionar amb nosaltres.
Són les obres... és la fe...? Tot té el seu lloc,
segurament, però el que importa, el que Ell mateix sens dubtes ens demana és UN
AMOR CORRESPOST. Ell està disposat a fer la serva part, farem nosaltres la
nostra?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada