MÉS LLUM!

Diumenge VI, 16 de febrer de 2014

Sir 15, 15-20/Sl 118/1 Co 2, 6-10/Mt 5, 17-37

Si tu vols... Ets tu qui ha de decidir... són les paraules que hem escoltat a la primera lectura i que posen l’èmfasi en una característica ben humana i molt discutida: la llibertat.

La llibertat, la llibertat de debò (no el mer fer el que un vol, ni l’anar en contra pel gust d’empipar), crec que és quelcom que ens fa por. Ho ens n’hauria de fer. Al menys si tenim en compte les paraules que ens diu el savi Jesús fill de Sira: L’home té al davant la vida i la mort: li donaran allò que voldrà. Ni més, ni menys. L’ésser humà és, en el moment de les opcions, de les prioritats, aquell qui té tot un horitzó de possibilitats davant seu a l’hora d’escollir. Fins i tot la vida i la mort i, si escull la vida, rebrà la vida; però si escull la mort, rebrà la mort. I això és molt seriós, perquè parlem d’una vida guanyada o perduda. Però aviat ens ve una pregunta: de veritat som amos de les nostres decisions? Una resposta ràpida seria que sí. I, fins i tot, que mai no som més amos de les nostres decisions que quan sabem dir NO. És a dir, quan aprenem a veure que no tot convé i que cal saber fer una tria de les opcions, que no tot és bo ni tot s’hi val a la vida, que ens cal discerniment. Però l’experiència també ens diu que, en certs nivells, o ens manca coneixement o som fàcilment manipulables i, per tant, no sempre optem pel millor, sinó pel més fàcil, pel que diran, pel políticament correcte... No som lliures del tot.

El salmista sembla tenir aquesta intuïció. Sap que pot escollir, que té llibertat d’acció i una llibertat que ve de Déu mateix (qui no ens vol ni titelles ni autòmats, és per això que ens ha dotat d’intel·ligència), però ens manca quelcom: ens cal UN GUIA, UNA LLUM. Això, però, és el que justament ens fa fàcilment manipulables, perquè aquesta necessitat la tenim, la intuïm al fons del nostre cor i sovint busquem “messies” que ens guiïn i sovint els trobem i se n’aprofiten. El salmista, però, cerca aquest plus en la font, en Déu mateix: Obriu-me els ulls i podré contemplar les meravelles de la vostra llei... Mostreu-me el camí dels vostres decrets... Feu-me entendre la vostra llei...

L’Evangeli d’avui, per altre cantó, ens mostra un Jesús que es presenta com a Aquell que porta la Llei a la seva plenitud. La clau, crec, per interpretar les seves paraules és aquesta: Jo us dic que si no sou més justos del que ho són els mestres de la Llei i els fariseus, no entrareu pas al Regne del cel. Fariseus i mestres de la Llei eren per al poble el model de pietat i santedat, molt més que els sacerdots, ja que en temps de Jesús el sacerdoci tenia molt d’elit i de pactista amb el poder polític (Herodes o Roma) que l’allunyava de la gent. Jesús demana un plus: anar més enllà de la pietat i la norma dels fariseus i dels mestres de la Llei, anar més enllà de la mera pràctica literal dels preceptes, als quals ells hi dedicaven tota la vida.

Al menys aquest sembla ser el suggeriment del mateix Jesús qui els diu i ens diu: Sabeu que està manat... Doncs jo us dic... Aquestes paraules són la llum que demanava el salmista: descobrir i ser conscients que ens quedem curts, que l’amor a Déu i al proïsme és més exigent que la simple norma, però ENORMEMENT MÉS ALLIBERADOR. Perquè si bé és veritat que, per amor fins i tot a l’enemic, Jesús és capaç de demanar-nos de donar la vida; és alliberador perquè sabem que estimar, compartir, donar-nos, ens fa més humans, ens realitza com a persones, acompleix el Regne del cel, tot i que estimar de veritat ens pugui fer patir.

Anar més enllà de la norma, d’aquella norma que sabem que diu l’adagi: Feta la llei, feta la trampa; de la norma que ens fa minsos, estrets de mires, perquè només fem allò a què estem obligats o ens interessa, és el que ens demana Jesús. Sabem que no hi arribem, sabem que ens costa, però sabem també que no estem sols fent aquest camí, tenim l’Església que ens hi ajuda i sabem també que Crist és el veritable model per tirar endavant i escollir plenament LA VIDA.