dimecres, 25 de desembre de 2019

UNA ALTRA MIRADA


NADAL DE NOSTRE SENYOR JESUCRIST. MISSA DE LA NIT
Dimarts, 24 de desembre de 2019
Is 9, 1-3.5-6/Sl 95/Tt 2, 11-14/Lc 2, 1-14


Si dic que m’agrada el pessebre de la Paula Bosch potser em direu: “I qui és aquesta Paula Bosch?”. Si, en canvi, us dic que m’agrada el pessebre de l’Ada Colau, potser ja em direu una altra cosa! Però, de fet, són el mateix. El pessebre no és de l’Ada Colau, ella només ha acceptat que aquest pessebre de la Paula Bosch, escenògrafa de professió, fos el que aquestes festes simbolitzés el Nadal a la plaça de Sant Jaume.

Com sempre, aquest pessebre ha aixecat molta polseguera. Darrera de la polèmica sempre i principalment hi ha la sospita d’un cert menyspreu a tot el que és cristià. Es jutja que l’alcaldessa de Barcelona té al·lèrgia al fet cristià i al catòlic en particular. Però en aquesta Santa Nit no jutjarem quelcom que no podem certificar al 100%, perquè no he parlat amb l’Ada Colau personalment (que és qui podria desfer la sospita), i perquè en aquesta Santa Nit (al menys i sobretot avui!) no podem donar peu als judicis. Avui no és una Nit per a jutjar, és una Nit per a admirar!

I m’agrada el pessebre de la Paula Bosch perquè té la capacitat, potser per aquell qui té encara un cor inquiet o un cor obert a la sorpresa, de poder fer pensar. Una obra d’art ho és, crec, en la mesura no només en què és bella, sinó perquè té la capacitat de despertar o suggerir quelcom en nosaltres. Cert: molts esperaven un naixement tradicional a la plaça Sant Jaume... però han trobat un pessebre transgressor. Però hom es posa davant d’aquest pessebre i pot “llegir” una paràbola del nostre cor. En aquest hi ha un aiguabarreig de vivències, d'experiències que semblen una mica el caos que aquell ens presenta amb els seus calaixos i prestatges. Abans de muntar el nostre pessebre casolà, ni que sigui qualsevol dels pessebres de fra Jordi Marquet, cal anar als recons, a les lleixes, als calaixos i cercar aquella figura, aquell complement, que col·locat com cal donarà com a resultat EL PESSEBRE. En el nostre cor de creients també hi ha un munt de calaixos: oberts, tancats, endreçats o a mig endreçar... i entre ells hi ha també Maria, Josep i el Nen... la Nit de Nadal que avui celebrem és també un treure pols a tot allò que confessem, que creiem, que esperem d’una forma rutinària i endreçar-lo per tornar a posar en el centre EL PESSEBRE: MARIA, JOSEP I EL NEN.

Hem escoltat a l’Evangeli: Maria l’embolcallà i el posà en una menjadora, perquè no havien trobat lloc a l’hostal. Si volem celebrar el Gran Misteri d’aquesta Santa Nit prenguem-nos temps per a regirar el nostre cor perquè d’una vegada i per sempre el Nen tingui un lloc on habitar-hi. Com bé ho volia per als seus frares i per a cadascú de nosaltres Sant Francesc: “I fem sempre en nosaltres un estatge i un sojorn per a ell que és el Senyor Déu totpoderós, Pare, Fill i Esperit Sant...” (1R 22, 27)

El primer pessebre transgressor, però, no ha estat cap dels que podrem pensar o inventar nosaltres, els humans. Un cop més és Déu mateix qui se’ns ha avançat. Fixem-nos, sinó, en l’anunci dels àngels als pastors: Avui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor. Les seves senyes són aquestes: trobareu un nen en bolquers, posat en una menjadora. Qui seria capaç de posar en una menjadora a un Rei, a un Príncep, a un Déu? Els fills de reis o magnats, no són als palaus i entre coixins suaus? A qui se l’hi acudiria fer-ho, sense veure-hi perillar el seu cap? I nosaltres ens queixem de veure’l a la plaça Sant Jaume de Barcelona en uns calaixos?

Acabo. En la carta que recentment el Papa Francesc ha volgut renovar la nostra mirada vers el pessebre i que ha titulat Admirabile signum (“Signe admirable o bell”) m’agrada recordar la definició d’admirable: “quelcom digne de causar una sorpresa a la vista”. La Paula Bosch ho ha aconseguit amb la seva obra. Però el pessebre real de fa 2000 anys aconsegueix encara causar-nos sorpresa? És Déu mateix qui ve. És Déu mateix qui entra en la nostra història. És Déu mateix que pren la iniciativa de trobar-se amb nosaltres des de la feblesa d’un nounat. Si avui això no ens sorprèn, no és el signe del Déu amb nosaltres qui ha fracassat... és que ens cal una altra mirada, ens que ens cal que Ell torni a donar-nos la vista. En aquesta Nit i en totes les foscors del nostre món us preguem: SENYOR, QUE HI VEGI! SANT I JOIÓS NADAL!!!