ADMIRABILE SIGNUM

FESTA DE LA SAGRADA FAMÍLIA 2019

Amb aquests mots en llatí, que podríem traduir per “Signe admirable” o “Signe bell”, el Papa Francesc encapçala una carta on ha volgut parlar-nos de la importància del pessebre, presentant-la a Greccio, lloc que veié néixer el primer pessebre vivent sota la “direcció” de Sant Francesc d’Assís.

Em crida l’atenció aquest adjectiu admirabile que ha escollit. Etimològicament significa “digne de causar una sorpresa a la vista” (ja que prové de mirabilis paraula d’on deriven els nostres mots “meravella” i “miracle”). I em demanava què té per a nosaltres d’admirable el nostre pessebre. I m’ho demanava tot repassant (admirant!) la imatge d’una postal que m’han enviat i que reproduïm en aquest full, tot i sabent-me greu de no haver trobar l’autor per citar-lo. En la part superior trobem el pessebre amb la Sagrada Família tradicional: Maria, Josep i el Nen... els pastors que adoren el Nen, els Reis que també semblen admirar perplexos el què se’ls presenta davant la vista... En la part inferior, en canvi, en la mateixa postura i actitud, figures sorprenents: una mare, un pare, un nen... els qui “adoren” són dos socorristes i una parella de la Creu Roja que miren d’ajudar aquesta família de trets africans que semblen acabats d’arribar en pastera, i els tres Mags són tres Guàrdies Civils que també es miren aquesta família (no menys sagrada en la seva dignitat de fills de Déu) atònits.

Admirar el pessebre, doncs, és reconèixer que el que trobem ens causa sorpresa a la vista. Però potser la nostra vista ja no hi veu com deuria. El pessebre, de tant de reproduir-lo, ens ha deixat de sorprendre o de meravellar. Com si fos tant normal que Déu es vesteixi d’un cos com el nostre! Passa una mica com la Creu, de la qual hem fet sovint una joia sofisticada, un objecte decoratiu. I la postal ens recorda que el pessebre és un signe (i aquest és el paper de tot signe: captivar la nostra atenció i portar-nos més enllà) de què hi ha, malauradament, massa pessebres vivents en el nostre món fets d’homes, dones i criatures aclaparades per la injustícia i la violència. I que això no és just, que això no ha de ser.

Aquest diumenge, en celebrar la Solemnitat de la Sagrada Família, el text evangèlic evoca una família amb problemes, una família que fuig del terror i de la mort. El text evangèlic ens convida també, com a admirabile signum, a mirar més enllà. En els nostres temps són milers les famílies de Síria, Iraq, Hondures, Iemen, Nigèria i tants altres països... que en el fons del seu cor han sentit una veu que els deia: FUGIU, ESCAPEU-VOS, MARXEU!!! de la guerra, d’un futur incert, de la violència... Moltes, malauradament, ho han fet i s’han quedat pel camí. La celebració d’avui hauria de punxar-nos, quasi ferir-nos, perquè apunta cap aquestes altres famílies sagrades escampades pel món sense sostre, sense futur... que esperen un Natzaret que els aculli i on puguin refer-se... Demanem que la Llum que surt a raig del Pessebre, la Llum de Jesús, la Llum del Natzaré, és a dir, del Consagrat, ens obri els ulls per reconèixer d’un cop per sempre, al menys entre els qui ens confessem cristians, que tota vida humana, sense excepció, és també sagrada.