L'ABRAÇADA DE DÉU

Posem que es diu Pere (el nom és fictici, el personatge no). En Pere arriba puntual el diumenge al matí, a missa. Ve mudat. Amb una muda senzilla, però ben mudat. Pentinat, qui sap si per ell mateix o no, però, de ben segur, ho haurà fet sota la tendra mirada de la seva mare, ja gran.

Seu sempre al primer banc. Però no us confoneu: res a veure amb aquells fariseus de l’evangeli que cercaven els primers bancs de la sinagoga per mostrar a tothom la seva pietat!!! No, en Pere seu al primer banc per participar de la missa ben a prop, sense pors ni vergonyes. No es vol perdre res del que allà s’esdevindrà. Si us quedeu a missa amb ell veureu que ho segueix tot atentament. Encara algú pot pensar: “Què pot entendre, de tot això, aquest noi?”. Però jo estic convençut que en Pere no es deixa enlluernar per les coses exteriors, ell entén allò profund, entén el Misteri. Sap que allà hi passa alguna cosa important que l’atrau i el captiva. Allà l’espera el seu Senyor, com cada diumenge.

La missa ha finit. I en Pere, amb tota devoció, compleix un estricte ritual abans de marxar. Puja a l’altar major i el besa. S’apropa a la creu-majestat del presbiteri i se senya. El mateix farà en cada altar i capella laterals, davant la imatge de Sant Francesc, de Sant Antoni, de la Moreneta...

Però el millor és quan, abans de tornar cap a casa, se t’apropa i et dóna una abraçada. Una abraçada ferma i, alhora, tendra. Sostinguda, gens fugissera. No és com aquelles abraçades que es donen per compromís, fluixes i sense esma. No, és una abraçada plena de tendresa i perllongada. Com si, tot donant-te-la, et digués un rotund T’ESTIMO, ETS ESPECIAL PER A MI.

Quan me la dóna intueixo com és l’amor de Déu. Ha de ser així: una tendra i perllongada abraçada que et fa sentir únic i especial. Perquè en Pere, quan t’abraça, no té cap interès amagat, no cerca res, ni tan sols que li caiguis bé. En Pere, senzillament, et vol abraçar perquè vol i t’estima. Ara puc entendre també que Déu vingués en aquest món com un nen i demanés als seus de saber-nos tornar com nens. Déu, cada Nadal, ara que ens hi preparem per celebrar-ho, ve per abraçar-nos infinitament i desinteressadament.

Per cert, en Pere, no us ho havia dit encara... té síndrome de Down.

fra Jesús Romero, caputxí