dimarts, 10 de novembre de 2009

Mèrits (Dimarts 32)

Som servents sense cap mèrit: no hem fet altra cosa que complir el nostre deure”. Aquesta frase i l’exemple del servent a disposició incondicional del seu amo podem suposar que voldrien neutralitzar la recerca de mèrits i de reconeixement dins la primitiva comunitat cristiana. Escrits molt pròxims al Nou Testament com la Didaché avisen de guardar-se dels predicadors que visiten la comunitat i que, després dels seus discursos, demanen diners o es queden massa temps allotjats en les cases fent valer el seu estatus.

No és fàcil escapar-se d’aquest desig de reconeixement, de guanyar mèrits, o de fer valer la nostra condició. S’ha de ser molt simple, o molt acomplexat, o molt virtuós per no caure-hi. Podem arribar a convertir-nos en uns insuportables per tanta ostentació de mèrits i reconeixements; o al contrari, podem esdevenir uns amargats pel fet de no sentir-nos reconeguts o de no haver fet cap mèrit, per petit que sigui, en algun moment de la nostra vida.

Jesús equilibra la balança: es tracta de fer el que Déu ens mana. Això ens dignifica i ens hauria d’omplir suficientment per no anar a la recerca d’extres, com sovint fem.