La vida dels catalans seria ben tediosa si no fos per les alegries que ens dóna el Barça i per la consulta sobre la independència d’avui. Fins i tot hauríem de donar gràcies al Tribunal Constitucional per la seva tardança a pronunciar-se sobre l’Estatut, perquè ens permet omplir pàgines dels periòdics, animar tertúlies radio-fòniques, i discutir-nos amb algun parent, amic o conegut.El nostre panorama català està tan normalitzat, tan ponderat, tan discret, que tira més aviat cap a avorrit. Esperem que algú, amb un mínim de personalitat i de capacitat mediàtica, ens estimuli, ens faci vibrar, ens alliberi de la monotonia i ens faci mirar enllà. Esperem, en definitiva, una mena de messies popular –això sí laic, no religiós- que parli clar i català, que ens digui cap a on hem d’anar i el què hem de fer, més enllà d’assenyadíssims missatges institucionals, de sermons previsibles, de normes cíviques, de controls variables de velocitat, de noves i complicades pràctiques administratives.
L’evangeli ens ambientava un context semblant: “La gent, que vivia en expectació, sospitava si Joan no fóra potser el Messies”. Nosaltres també vivim aquesta expectació –més aviat social que religiosa- i les nostres sospites d’aquest messies popular podrien recaure sobre en Pep Guardiola o l’alcalde d’Arenys de Munt, els actuals herois locals. Admirats del seu caràcter, empenta i fermesa, ens agradaria preguntar-lis el mateix que li preguntaven a Joan Baptista: “I nosaltres, què hem de fer?”.
Les respostes de Joan Baptista no tenen res d’especial: ser sensibles amb els altres, i ser honestos i complidors en les feines. Però dites per ell, aquestes exhortacions tenien un pes moral i una força que no tindrien en la boca d’altres, hi havia un plus acreditat pel seu testimoniatge de vida. Però el secret de Joan Baptista ens el dóna la darrera frase de l’evangeli: “Amb aquestes i moltes altres exhortacions, Joan anunciava al poble la bona nova”.
El secret del Baptista i dels nostres herois locals no és el seu carisma personal sinó que ens anuncien bones noves. Per això ens captiven, perquè necessitem bones noves que ens alegrin la vida, però sobretot, que ens omplin de nous reptes i de noves aspiracions, com més elevades i utòpiques millor.
Per això també necessitem la Bona Nova -en singular i en majúscules- per les mateixes raons: per alegrar la nostra vida de fe i per omplir-la de nous reptes i de noves aspiracions. Perquè ser creient no és viure envoltat de tedi i de rutina; ser creient és restar sempre obert a l’enllà, és sentir-se fascinat per aquell que ens porta bones noves celestials: Jesús de Natzaret.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada