diumenge, 27 de desembre de 2009

Mirada agraïda (Sagrada Famíla 09)

Dins la presó Model de Barcelona hi ha, al menys que coneguem, dos interns molt propers als caputxins de Sarrià. Un d’ells va estar molt implicat en les activitats de la comunitat cristiana durant anys. Una resposta evasiva a aquesta notícia seria que “una flor no fa estiu”: que una comunitat cristiana tan ample tingui -només- dues persones a la presó és un percentatge baixíssim i no minva el nostre “prestigi”. Una resposta acusadora seria que és normal que ens passi això amb els discursos tan moderns i tan poc ortodoxos que es pronuncien aquí.

No pretenem anar per cap de les dues direccions. Volem donar suport als dos interns manifestant que cada cop hi ha més persones normalitzades a la presó, i no ens referim als casos mediàtics, sinó a persones que, en virtut dels nous delictes i l’enduriment generalitzat de les penes, ingressen amb més facilitat que abans a la presó, barrejant tot tipus de delictes i de perfils. Diguem-ho de forma més provocadora: cada cop se sent parlar més el català dins les presons. Els nostres governants ho llegirien cofois i positius dient que es tracta d’una dada de normalització lingüística.

Al voltant d’aquests dos interns referits i dels altres més de deu mil que resideixen en les presons catalanes hi ha un entorn, hi ha una educació, hi ha algun referent religiós, hi ha, sobretot, una família. En molts casos pròxima i sensible. En altres casos, en un altre país o que no volen saber res d’ell. Aquests dies de festa, com la resta de l’any, veurem en la sala d’espera dels centres penitenciaris a les dones, parelles, pares, fills, parents, amics, amigues dels interns. Esperen que els cridin per veure’ls durant mitja hora, separats per un vidre i enmig d’una irritant cridòria col·lectiva. És frustrant. Altres tenen la possibilitat d’un bis a bis, un contacte personal durant una hora, precedit per un intens escorcoll. És humiliant.

No obstant, dins la presó es quan l’intern palpa la importància de la família, quan pren consciència, amb agraïment i emoció, del que ha rebut, per mínim i irrisori que hagi pogut ser. La majoria dels interns pateix més pel sofriment que provoquen a les seves famílies que per les dificultats que suporten dins del centre penitenciari. Aquest sofriment estem segurs que els humanitza i és un estímul per a la seva futura reinserció. La raó és definitiva: “No vull que la meva família pateixi més per mi”

Enllà del duríssim món penitenciari on el sofriment familiar és més agut, és evident que en totes les famílies, pam més pam menys, hi ha dificultats, patiments, circunstàncies adverses, males èpoques, trencaments. El temps de Nadal és un temps familiar per excel·lència, que posa en evidència aquestes “imperfeccions” i que ens pot remetre, si ens deixem portar pel desànim, a la tristor i al negativisme.

La festa de la Sagrada Família que celebrem avui ens és un encoratjament humà i religiós de cohesió familiar. Maria, Josep i el Nen, malgrat les dificultats de tot tipus que ens expliquen els evangelis de la infància, saben tirar endavant plegats, respectant-se, escoltant-se, comprenent-se, ajudant-se.

Animem-nos a mirar les imperfeccions i els defectes de les nostres families amb ulls bondadosos, amables i tendres. Esguardem a cadascun dels nostres familiars amb els ulls de la fe.