Sou vós o n’hem d’esperar un altre? (Advent 2)

"Sou vós o n’hem d’esperar un altre?," es pregunta Joan Baptista sobre Jesús. El seu empresonament li és motiu de desconcert i necessita algun tipus de confirmació. El seu coratge d’anunciar públicament una renovació social i religiosa, i la seva esperança de ser escoltat se li han girat en contra. Ara està empresonat. Sort d’alguns deixebles fidels que li fan de portaveus, però les autoritats del moment l’han engarjolat.

No és fàcil mantenir la personalitat quan l’opinió pública se’t gira en contra. Antigament perquè l’autoritat política i religiosa dominava l’opinió pública sense problemes. Avui dia perquè els poders polítics i econòmics la controlen i la manipulen fàcilment amb els mitjans de comunicació.

Joan Baptista expressa, amb la seva pregunta desconcertada, el sentiment de molts creients de casa nostra. A diferència d’ell no estem empresonats: vivim en un país democràtic, plural, respectuós i garant de les llibertats personals i col·lectives, però sí que ens sentim molt condicionats i amb poc espai públic per manifestar la nostra religiositat. Tanta pressió subtil en contra provoca defalliments i abandonament de la fe, justificats amb els arguments que ens subministra tan habitualment la mateixa opinió pública: som antiquats, anacrònics, immobilistes, piramidals, clericals, poderosos, immorals, etc, etc... Sembla que cada abandonament de la fe esdevingui un alliberament personal, un triomf de la societat, i a més un bé col·lectiu.

El temps del profeta Isaïes, en concret de l’anomenat segon Isaïes, són també èpoques de desconcert. El profeta, conscient del defalliment en la fe, exhorta a la cohesió: “Enrobustiu les mans que es deixen caure, afermeu els genolls que no s’aguanten. Digueu als cors alarmats: sigueu valents, no tingueu por!”

Sant Jaume també escriu, en temps del Nou Testament, a una comunitat desoncertada. Per això els diu: “Voleu un exemple de paciència en els mals tractres? Preneu el que us donen els profetes”.

Advent és temps d’esperança, i també de perseverança. La perseverança no és més que l’esperança convertida en resistència activa i convençuda. La perseverança s’alimenta de la vivència de fe, i malgrat els defalliments i desconcerts, ens manté ferms. Jesús és la nostra esperança. Jesús és el fonament de la nostra perseverança.