Entrem i ajustem la porta de fusta que hi ha al carrer Entença. Com és habitual, a l‘esquerra, dos mossos vigilen l’accés darrera una pantalla metàl·lica, que només els deixa visible les espatlles i el cap. Els diem bon Nadal. Atravessem el pati que ens porta, en línia recta, al reixat principal. A la seva dreta hi ha la sala on els familiars, parents, o amics dels interns, esperen el seu torn per accedir a visitar-los.
Escoltem el nostre nom d’algú que està en aquella part del pati. Girem el cap. És un jove de 25 anys que havia residit -quan en tenia 18- en els espais d’acollida que hi ha al convent. Feia un parell d’anys que no sabiem res d’ell. Ens abracem calorosament. Ens diu que ahir va passar a saludar-nos i no ens va trobar. Viu fent de pagès entre el Bages i el Berguedà. Fa bona cara i està eixerit. Ha baixat a Barcelona per acompanyar una família que el va ajudar i ara tenen un fill a la presó. Els feia vergonya entrar a la Model i ell s’ha prestat a fer-lis companyia. Quin detall! Quina il·lusió veure com aquest xicot tira endavant! La nostra conversa no pot durar gaire, car a les 10 comencen les misses. Ens acomiadem efusivament i ens diu que dilluns ens vindrà a visitar.
Seguim el nostre camí i passem pel primer reixat, pel segon, i pel tercer, saludant i desitjant bon Nadal als funcionaris que avui els toca treballar. Arribem a la capella quan són a punt de començar. Tres guitarres, una pandereta i un cantor animaran les dues misses. Acompanyem al capellà del centre concelebrant amb ell. Això ens permet fixar-nos més en els petits detalls: al nostre costat un intern té els ulls plorosos tota la celebració, les nadales van escalfant progressivament un ambient avui més entristit, les pregàries espontànies expressen més que mai les ganes d’estar a prop dels seus, al moment de la pau tots tenen ganes de ser abraçats pels capellans.
Li diem a un intern que té mala cara. Ens explica que fa dies que no pren la metadona. Vol tenir el cap clar per pensar, sense boires que l'enterboleixin. Diu que aquests dies de Nadal li agrada reflexionar. Un altre intern ens diu que segurament coneixerem algú que sigui pobre. Ens dóna una tarja telefònica de 5 euros perquè algú pugui trucar a casa seva. Un altre intern ens explica que ahir a la nit va veure per la televisió la missa del gall presidida pel papa al Vaticà. Ens confessa que li queien les llàgrimes al veure-ho i no se n’amagava, malgrat les burles dels seus companys de cel·la. Un altre intern, un dels que van ser confirmats la setmana passada, després de missa, en un racó, ajuda a un company que no deu saber escriure català o castella. Li escriu una instància que serveix per demanar al centre qualsevol cosa. Un altre intern que ha aconseguit sortir d’una galeria on hi ha interns més conflictius, ens demana per confessar-se. Vol canviar.
Abraçades càlides, pregàries sentides, reflexió, llàgrimes d’emoció i d’enyorança, ajut als altres, ganes de canviar. Això és Nadal en un centre penitenciari. En essència, molt semblant al nostre. Qui sap si, més genuïnament dolorós que el nostre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada