“L’amo tornà i els demanà comptes”, explicava la paràbola evangèlica dels talents. Més enllà de la paràbola, la nostra existència està marcada per aquesta realitat. De ben petits, a l’escola, i d’adolescents i joves a la universitat, els professors i els pares ens demanen comptes periòdicament del nostre esforç acadèmic. Més tard, en la vida laboral, els amos ens demanen comptes del nostre rendiment en el treball. Si arribem a ser amos, el gremi, el sector, o el govern, ens demanen comptes de la nostra gestió. Als governs, els demanen comptes els altres governs, o estaments supra-estatals. Ningú no se n'escapa!La paràbola dels talents adapta a la vida de fe aquesta realitat tan estesa i determinant: també haurem de donar-ne comptes. Tanmateix, el cas de la fe roman més inconcret i indefinit. Una aproximació infantil és pensar que, arribat el moment, el resoldrem amb quatre llagrimetes de penediment que commouran la infinita comprensió del Déu.
No obstant, una opció més madura i responsable, i per aquí va el missatge de la paràbola, és que nosaltres mateixos ens demanem comptes periòdicament de com gestionem la pròpia fe, la qual, en definitiva, és una resposta interior i personal al do que Déu ens regala.
La crisi econòmica que estem vivint és una evidència que la vida regalada i el diner fàcil acaben, més tard, o més d’hora, passant factura, amb conseqüències ben doloroses. Una imatge nítida per preguntar-nos si a nivell de fe succeeix el mateix o, en canvi, podem fer passar bou per bèstia grossa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada