Camins sense retorn (Diumenge 13)

“Li tirà a sobre el seu mantell de profeta”. Sabem que en temps d’Elies els profetes portaven un mantell com a distintiu de la seva consagració a Déu; per tant, eren reconeguts de lluny estant per vestir aquesta peça de roba. Aleshores, el gest de tirar el mantell pel damunt a Eliseu esdevé altament expressiu: es tracta d’una invitació a marxar amb Elies i la possibilitat d’esdevenir profeta.

Avui dia es fa difícil repetir aquests gestos simbòlics a casa nostra, perquè bona part dels consagrats a Déu no porten cap indumentària distintiva. No obstant, el problema no se solventaria portant hàbit o sotana, perquè prescindir d’alguna peça d’abillatge per fer aquest gest seria ràpidament denunciat com un acte d’assetjament sexual.

Deixant les ironies, tornem al relat i centrem-nos en les reaccions d’Eliseu, un capatàs de sembradors; per tant, algú amb una bona feina que és capaç d’abandonar sense pensar-ho dues vegades. Com a bon fill s’acomiada del pares i celebra una festa sacrificant els seus dos bous i coent-los amb la fusta dels arreus. Eliseu, sacrificant els animals i convertint els arreaments en llenya, fa quelcom més que un banquet de comiat amb un exquisit rostit de bou. Eliseu posa de manifest que el camí que iniciarà amb Elies és un camí sense retorn. Per això crema tot el que posseeix. “Després se n’anà amb Elies i era el seu ajudant”.

L’evangeli ens explica que el camí de Jesús a Jerusalem també és sense retorn: “Els dies en què Jesús havia de ser endut al cel, ell resolgué decidídament d’encaminar-se a Jerusalem”. Jesús dóna el mateix missatge, fins i tot amb cruesa, als qui volen seguir-lo de prop: “Deixa que els morts enterrin els seus morts”, “Ningú que mira enrere quan ja té la mà a l’arada no és apte del Regne de Déu”.

Consagrar-se a Déu és un camí sense retorn, però també ho són les opcions fonamentals de la vida: casar-se és un camí sense retorn (encara que anuncis de cotxes amb molta capacitat vegin normal haver tingut varies dones); tenir fills és també un camí sense retorn (malgrat esdevingui tan fàcil interrompre l’embaràs). Encara més, la vida que ens han regalat és un camí sense retorn. Fins i tot la mort, és també, un camí sense retorn.

L’expressió “camí sense retorn” que intencionadament mencionem ens provoca un cert vertígen, però la nostra existència està envoltada d’aquests camins. És cert que les nostres opcions de vida sofreixen crisis i temptacions de tirar enrera; és cert que podem entendre que algú, per circunstàncies concretes i impossibles d’assumir, abandoni el camí triat; però també és cert que no podem relativitzar les opcions més fonamentals de la vida humana, inclosa la consagració a Déu.

És veritat que a casa nostra manquen homes i dones que consagrin la seva vida a Déu, però també manquen homes i dones que es consagrin en la seva opció matrimonial o que es consagrin a tenir fills. Fer aquest discurs és convertir-se en un conservador recalcitrant, però es tracta d’un discurs molt més agosarat i generós que el discurs estandard de passar-la bé que són quatre dies. En el fons, es tracta de triar entre caminar per la vida o anar fent la viu-viu.